“Siempre hay casualidades. Un día Belano conoce a Lima y se hacen amigos. Ambos viven en México DF y su amistad se cimenta, como suele ocurrir entre los jóvenes poetas, en el rechazo a ciertas normas, en la afinidad con ciertas lecturas. He dicho que son jóvenes. En realidad, son muy jóvenes, y también son, a su manera, vigorosos y creen en el poder lenitivo de la literatura. Recitan a Homero y Frank O’Hara, a Arquíloco y John Giorno, y sus vidas discurren, aunque ellos no lo saben, en el borde del abismo”.

Roberto Bolaño

1

El vaig conéixer durant la tardor del 2012. En aquells moments, jo era un jove aprenent d’escriptor que devorava amb ànsia els autors de referència –clàssics i contemporanis–, i que, per descomptat, havia llegit i admirava la seua obra, la seua ploma àgil i esmolada, la moral urbana i transgressora dels seus personatges més icònics, l’insolent temperament amb què qüestionava les arcaiques i quasi sempre obsoletes regles que ens governen com a societat. Arribà a la meua vida com hi arriben totes les persones que ens importen, com ho fan els nostres pares, fills i familiars més pròxims, els nostres amors, les nostres amistats i els nostres enemics més acèrrims: per simple i pura casualitat. En este cas, la casualitat va ser que Anna, la meua parella, coincidí amb ell en la mateixa classe d’italià de l’Escola Oficial d’Idiomes, en la qual, a través de converses en el seu precari però puixant italià, comprengueren que compartien un interés per l’obra de Milan Kundera, la pintura de René Magritte, l’escultura d’Alberto Giacometti o la fotografia de Robert Frank, entre d’altres, i encetaren una relació de certa amistat i complicitat intel·lectual. Va ser Anna qui li explicà que la seua parella –un servidor– somiava amb forjar-se algun dia una vida com a escriptor, i qui organitzà una trobada entre nosaltres.

Recorde amb precisió la vesprada d’aquella primera trobada. Quedàrem de vore’ns en una cafeteria que ja no existix, un xicotet local situat a pocs metres de la plaça Redona conegut per la seua exuberant oferta de tes i cafés arribats dels indrets més exòtics i recòndits del món. Hi vaig acudir contrariat, amb l’estómac fet un garbull de nervis i sentiments encontrats. Per un costat, creia ferventment que escassejaven els escriptors capaços d’analitzar i de descriure de manera tan fidedigna el nostre present, que estava a punt de reunir-me amb un dels tres o quatre millors autors vius del país. Per altra banda, feia poques setmanes que havia llegit Una forma de vida, la hilarant novel·la d’Amélie Nothomb sobre la guerra d’Iraq en la qual, en un punt molt concret i de manera tangencial, com passant de puntetes i sense voler clavar cullerada sobre la qüestió que ella mateixa planteja, l’autora es pregunta si val la pena conéixer els escriptors que admirem o si, per contra, resulta millor que la persona reste en l’anonimat i que siga la seua obra qui continue representant-los i parlant en nom d’ell. M’assetjava, doncs, el dubte de si seria una bona idea trobar-me amb ell: potser la seua persona no encarnava la seua obra, potser l’escriptor eloqüent i provocador que tant m’havia captivat en les entrevistes no era més que un altre dels seus fantàstics personatges, potser la desil·lusió de conéixer l’home que hi havia darrere em portava a no poder tornar a llegir la seua obra o, almenys, a no poder fer-ho amb la mateixa frescor i el mateix respecte.

Però tots aquells dubtes s’esvaïren en l’instant precís en què entrà per la porta de la cafeteria, localitzà a Anna i avançà decididament cap a la taula on l’esperàvem. En aquell moment, vaig tindre la sensació que el temps es detenia i m’envaí un colossal i profund menyspreu cap a totes les persones que s’asseien al nostre voltant, que continuaven amb les seues vides com si res no estiguera passant, sense ser conscients que acabava d’entrar per la porta una de les ments més lúcides i crítiques del nostre temps. La seua forma de caminar denotava confiança, com si a cada pas volguera deixar clar que coneixia íntimament i profundament les misèries del món que l’envoltava, i que no les temia. Una grenya rebel li queia sobre el front i en tapava la part central. Al darrere, una llarga cabellera de monyo rull li cobria el coll, com si d’una avalotada crinera es tractara. La densa barba, en la qual començaven a despuntar algunes taques blanques, li cobria la major part de la cara. Les tres arracades de l’orella esquerra i la jaqueta de cuiro negre ajudaven a consolidar el seu aspecte d’home indomable. L’aparença que jo ja li coneixia, en definitiva, la que havia vist desenes de vegades en vídeos i fotografies. Tanmateix, quan estigué a prop de nosaltres i em mirà directament als ulls, no vaig poder evitar sentir-me nu, indefens, com si amb la seua penetrant mirada poguera radiografiar la part més profunda i secreta de la meua ànima i descobrir tot el que s’amagava a dins.

—¿Conta’m, Pau, per què vols ser escriptor? ¿Per què penses que podràs arribar a ser-ho? ¿Què et fa suposar que dins teu crema el foc que il·lumina els escollits i els diferencia dels mediocres? –va ser el primer que va dir, sense rodejos, ni un “Hola, ¿com va? Soc Lluís, encantat de conéixer-te”, directe al gra.

Aquella pregunta punyent llançada a tall de presentació inaugurava la infinita llista de preguntes i reflexions mordaces, colpidores, que Lluís Belda Mistral em dispararia a boca de canó, sense vacil·lacions ni prolegòmens, al llarg de les difícilment narrables i sempre profitoses converses que mantinguérem durant els mesos en què les nostres vides convergiren.

Capítol inicial de ‘Maièutica’, de Francesc Server, Premi Lletraferit de Novel·la 2025 ‘ex aequo’ amb ‘Ai, Mília’, de Magda Añon Espert