La seua última publicació, The Velvet Underground, etc. (Cúpula, 2023) és un repàs exhaustiu i una nova mirada sobre esta mítica banda.
Quina aportació volies fer amb este llibre? La majoria dels llibres musicals són avorrits per a qualsevol que no siga seguidor de l’artista del qual es parla. Amb Alaska y otras historias de la movida (Plaza & Janés, 2002) vaig aconseguir explicar una història que naix en la música de tal manera que resultara interessant per a qualsevol lector, donant-li protagonisme a la narració i no al to periodístic o assagístic. Volia fer igual i aportar una mirada actualitzada, però soc conscient que atraurà un lector molt concret.
Per què has escollit The Velvet Underground d’entre totes les bandes que t’han marcat? The Velvet Underground canviaren la meua vida i em pervertiren, en el millor dels sentits. Sense eixe grup i sense allò que feren els seus components i alguns dels seus col·laboradors, jo no seria la persona que soc. M’ho vaig prendre com un repte: contar alguna cosa que per a mi fou fonamental i, alhora, ser capaç d’aportar coses que solen estar absents en les biografies sobre el grup. I conferir-li una narrativa que acostara tot això a la novel·la.
Quines són eixes bandes que a tu t’han marcat com a periodista i com a persona. A més de la Velvet, Lou Reed, John Cale, Nico, Patti Smith, Sex Pistols, Siouxie & The Banshees, Kraftwerk, Bowie, Ramones, Julian Cope, Soft Cell, Nick Cave, Laurie Anderson… Quasi tota la música que m’interessa i m’apassiona està feta a partir dels anys 70. La que es va fer abans també m’agrada i també la gaudisc, però el nivell d’identificació és diferent.
En la Velvet xocaren dos egos gegants: Cale i Reed. El destí de la banda era que un dels dos se n’isquera? Jo trobe que sí. És una cosa molt habitual en els grups de rock, on quasi sempre hi ha més d’una força creativa. La importància de les bandes de rock i pop sol estar determinada per eixes tensions. També succeïx en la literatura, però els escriptors són creadors independents, així que eixes tensions es projecten quan conformen un grup literari o coincidixen en una ciutat i en una època determinades.
Què hauria passat si hagueren seguit junts? Creus que haurien continuat amb la línia de fer música més arriscada i menys convencional? És impossible saber-ho. Hi ha gravacions posteriors que demostren que feren cançons més convencionals amb Cale encara en la formació. I el temps ha acabat demostrant que Cale també és un gran compositor, a l’altura de Reed o fins i tot per damunt d’ell. D’haver seguit, potser llavors la baralla hauria sorgit per a vore qui col·locava més temes seus en un disc. Dos personalitats així solament poden funcionar juntes durant un temps determinat.
Reed és, potser amb Dylan, dels primers lletristes que fan poesia i tenen un reconeixement literari més enllà de la música. Dylan fou el primer a donar-li una altra altura a la lletra d’una cançó popular. Reed el va prendre com a referència, però de seguida creà el seu propi estil. A mi m’agrada molt més Reed que Dylan. Amb Dylan les cançons sonen molt a senyor arengant el convers. Segons quines èpoques i quins discos se’m fa molt pesat.
Reed tenia fama de mal caràcter, però la teua experiència, després d’haver-lo entrevistat quatre voltes, és molt diferent. La conclusió és que tenia males puces si anaves de llest o si eres un simple. És a dir, si volies demostrar-li que tu estaves per damunt d’ell o, si simplement, li feies una sèrie de preguntes amerades de tòpics. Ell detestava les dos coses per igual. En el meu cas, sempre vaig acudir degudament documentat i vaig ser conscient que hi havia una línia de respecte que no convenia transgredir. Lou Reed era com un personatge de carrer d’una pel·lícula de Scorsese. Imposava la seua pròpia llei. I em pareix fantàstic. Cal saber bregar amb els periodistes.
Qui et queda per entrevistar, tu que has parlat amb quasi tot el món de la música? M’encantaria entrevistar a Patti Smith. Mai ha sigut possible. També m’hauria agradat entrevistar a Warhol. En qualsevol cas, les entrevistes ja no són el que eren. Ara es fan d’una manera molt concreta i amb unes finalitats molt determinades. I els artistes estan en guàrdia. Açò reduïx molt les possibilitats d’entaular una conversa interessant per a les dos parts. Hui fa la sensació que moltes entrevistes amb músics es fan per a poder posar en xarxes socials que has fet l’entrevista.
Foto portada: Álvaro Leivas
