El calendari oficial, el gregorià, està tan acoblat a l’any litúrgic cristià que sense entendre’l podrem celebrar festes i programar vacances, però és una llàstima no saber el perquè ho fem. I d’explicar les festes (cultura) i la seua relació amb la natura també tracten estos articles, acompanyant-los quan correspon, d’hipervincles que remeten a articles anteriors o a youtubes,  propis o aliens però sempre identificats. Potser contant una anècdota entendrem millor la quantitat de coses que ens perdem quan ignorem les causes d’allò que fem.

Resulta que en Setmana Santa no es pot pescar “a la fosca”!

Durant una conferència sobre el calendari al Centre Excursionista de Pedreguer (la Marina Alta), mentre explicava que durant la Setmana Santa hi havia sempre lluna plena en el cel, atés que la Pasqua s’havia de celebrar el diumenge posterior a la primera lluna plena primavera, es va sentir al fons de la sala una exclamació: “Així que no era mala sort!”. Davant les mirades d’estranyesa a la concurrència l’home ho va explicar. Resultava que feia tres anys que el seu fill havia anat a estudiar a València i tots els anys tornava per les vacances de Pasqua. Pare i fill eren aficionats a la pesquera, a “la fosca”, i l’home ansiava la tornada del seu fill per anar-se’n junts en el botet de llums.

A pescar per encerclament el primer peix blau que entra en la temporada, sardina (Sardina pilchardus), aladroc (Engraulis encrasicolus); i fins i tot cavalla (Scomber scombrus). Per cert, com tan bé va descriure Josep Pla al seu “Bodegó amb peixos” (obra completa, volum 2) on, segons comentava, els pescadors sabien si la mola era d’aladroc, sardina o cavalla segons era la forma i densitat de les bombolles que pugen. Perquè, comentava l’intervinent, a casa eren aficionats a menjar aladrocs, tant de fregits (encara no tenien greix suficient per menjar-los rostits) o conservar-los, com a “boqueró” en vinagre, o com a “anxova” en sal; i guardar cavalla en escabetx per a fer-se-la en estiu; i la sardina, més tard, quan més greix tenia i estava ben bona rostida a la brasa.

O capturar amb potera tant els calamars més fins (Loligo vulgaris) com els d’una textura més grossa coneguts com  passamars (o pota, Todarodes sagittatus).

Però, ai! des de que son fill se n’havia anat a la universitat i tornava per les vacances de primavera, ¡totes les nits de Setmana Santa hi havia lluna plena! Així que no podien eixir de nit a pescar “a la fosca” amb llums artificials per atraure els peixos o els mol·luscs a la superfície perquè la Lluna il·luminava tota la mar. Així que no, no era “mala sort” el que tenien tots els anys pare i fill. Potser, això sí, que des de feia anys, i amb la dessacralització semi-forçada de tants i tants anys de bandejament cultural de la religió, havien perdut, com tantíssims altres, “l’oremus”. I potser per això els resultava tan difícil interpretar les raons de fons que acompanyaven el fet que les vacances de Setmana Santa havien de coincidir, obligatòriament, amb la primera lluna plena primaveral. Sí, perquè la nostra és una religió naturofílica, en bona part adaptada a la natura.

Religions naturofíliqes

A diferència de moltes altres religions més “espirituals”, tant la bíblica com la grecoromana estan molt lligades al calendari, als rituals agropecuaris, a les característiques de l’oratge, a les manifestacions fenològiques de la vegetació o dels animals (migracions, hibernacions…) i altre fenòmens relacionats amb la natura; o amb la sacralització de la cultura basada en la natura. Per dir-ho d’una altra manera, tant la religió jueva com l’hel·lenística són religions naturofíliques, associades positivament a la natura; i el mateix podem dir de la síntesi de les dos, el cristianisme.

Això els facilita un trànsit entre els àmbits espiritual, sagrat i simbòlic, i el món material; i això facilita interpretar el cosmos, dotar-lo de sentit, ordenar el temps cronològic i elaborar rituals, litúrgies i sortilegis que ens tranquil·litzen en fer-nos sentir corresponsables del retorn cíclic dels fenòmens naturals. Els símbols són sempre un indicador que remet a una altra realitat. I si aconseguim entendre’ls, com als rituals, calendaris, etc, podrem aprendre molt sobre cicles ecològics, agropecuaris, com també sobre el sentit organitzador, explicatiu i ètic de bona part del rerefons discursiu de les festivitats religioses.

La Quaresma inicial, formativa dels catecúmens abans al bateig

En els orígens, la Quaresma tenia un caràcter formatiu prebaptismal  Durant quaranta dies s’instruïa en els rudiments de la doctrina i els sagraments als catecúmens, és a dir, als que aspiraven a ser cristians. Superat pel catecúmen eixe període de prova es podia accedir a la solemne cerimònia del baptisme la nit de la vigília de Pasqua, el Dissabte de Glòria.

Eixos aspirants a cristians tenien en les esglésies un espai específic, el nàrtex, atri, vestíbul o pòrtic d’entrada destinat a allotjar les persones encara no admissibles per al culte (catecúmens, penitents), separat de la nau principal on es reunien els fidels ja batejats autoritzats a accedir a l’Eucaristia. En qualsevol cas la pila baptismal se situava a l’entrada del temple; o, fins i tot en un edifici independent, el baptisteri; com el de Florència o el de Ravenna; o el primer (s. IV), de planta octogonal, el de l’Archibasilica Sanctissimi Salvatoris et Sancti Iohannes Baptista et Evangelista in Laterano, més coneguda com Sant Joan del Laterà (pel barri on està ubicada la basílica).

Una volta batejats, els ara ja neòfits rebien unes vestimentes blanques (en llatí, “blanc” es diu albus) que havien de dur durant una setmana, “Hebdomada in albis”. I el dissabte de la huitava o vespra del segon diumenge de Pasqua es procedia a la deposició d’eixes vestes blanques i el retorn la roba habitual; per eixa raó, eixe diumenge rebia el nom de Dominica in albis (depositis) o  de Quasimodo (per la primera locució de l’antífona d’entrada de la missa d’eixe dia: Quasi modo géniti infántes).

Un record d’això el tenim en la tradició de vestir de blanc aquells que van a ser batejats; de fet, el vestit o la tovalla blanca que es col·loca sobre qui va a rebre el primer dels sagraments és un símbol que evoca directament l’antiga túnica blanca dels primers cristians; i en moltes tradicions era costum guardar-lo tota la vida; i paga la pena conéixer-ne exemplars ben representatius a la magnífica col·lecció de vestimentes del Museu escolar de Puçol, al camp d’Elx.

Vestit per al bateig (1952)

La Quaresma penitencial, un record de la quarantena de jesús en el desert

Disculpeu que em faça servir com a excusa explicativa, però quan jo era menut -i en temps anteriors, clar-  els catòlics gaudíem d’una certa cultura religiosa; primària, sí, però prou sòlida. Era el fruit de les repeticions de retors i vicaris, que llevat honroses excepcions, sabien potser de catecisme, rituals i història sagrada, però ben poc de teologia. Esta solia difondre’s per boca de predicadors d’alguna de les quatre ordes mendicants (franciscans -els caputxins del meu barri inclosos-, dominics, agustins o carmelites) o bé d’altres més recents (salesians, jesuïtes, oratorians…); predicadors que ocasionalment ocupaven el púlpit de les esglésies i que tractaven d’explicar el sentit dels períodes litúrgics i enllaçar-los amb esdeveniments més o menys històrics. Una relació, litúrgia-història, que ha sigut freqüent en el judaisme i en el cristianisme, però no en altres religions.

Això sí, els catòlics han sigut en general més dependents de la interpretació sacerdotal que no els protestants (i la seua contrapart, els catòlics jesuïtes), més estimulats a llegir la Bíblia. Però, anem al tema: els quaranta dies de Quaresma són per als creients un recordatori de la quarantena que Jesús va patir voluntàriament en el desert després d’haver sigut batejat per Joan el Baptista, però abans d’iniciar la seua missió salvífica (Mateu 4,1-11; Marc 1,13; Lluc 4,2.).

Una quarantena durant la qual Jesús va aconseguir superar tres temptacions del dimoni:

• Convertir les pedres en pa (estava fent dejuni i, per tant, amb fam).
• Llançar-se des de dalt del Temple de Jerusalem, on l’havia dut el diable, i no fer-se mal (Mt 4,5-7; Lluc 4,9-12): “Si eres Fill de Déu, tira’t avall, perquè està escrit: ‘Als seus àngels els ha manat que et guarden, i et portaran en les seues mans per evitar que xoques amb alguna pedra’” (Salm 91,11-12). Però Jesús li va respondre: “També està escrit: ‘No temptaràs el Senyor, el teu Déu’” (Deuteronomi 6,16)
• Ser l’amo de tots els regnes del món a canvi d’adorar el diable.

“La (tercera) temptació de Jesús” (c. 1880). Gustave Doré.

Òbviament, Jesús les va refusar totes, amb la qual cosa va eixir reforçat de la prova.

La nova Quaresma a partir del segle VI

Per iniciativa de Gregori el Gran (papa del 590 al 604), la Quaresma va anar abandonant el caràcter formatiu de catecúmens per adoptar el de preparació ascètica per a tots els cristians com a ritual de depuració espiritual i cohesió en l’anhel col·lectiu per arribar a la solemnitat pasqual i compartir el goig per l’acabament de la penitència, ben visible en transitar -pel que fa al cromatisme litúrgic- del morat quaresmal (amb el parèntesi del color rosa del quart diumenge, el Domenica Laetare) al blanc pasqual.

Ara bé, com que el diumenge no pot ser penitencial -s’ha de compartir el pa de la comunió-, durant la Quaresma, era de dilluns a dissabte quan els cristians havien de reduir la ingesta i abstindre’s de carn. I, clar, si comptem quaranta d’eixos dies penitencials, el primer, el que inicia la Quaresma, és un dimecres, que anomenem Dimecres de Cendra o  dies cinereum. Així que, si ens saltem els sis diumenges intermedis (el Diumenge de Rams en seria l’últim), la Quaresma durava des del Dimecres de Cendra fins el crepuscle vespertí del Dissabte de Glòria, que enceta el Diumenge de Pasqua de Resurrecció.

Però a partir de la reforma litúrgica propiciada pel Concili Vaticà II (1962-1965), la Quaresma acaba litúrgicament abans de la Missa in Coena Domini, la Cena del Senyor o Santa Cena, el Dijous Sant al vespre. Així que hui dia la Quaresma només dura 38 dies; i del vespre del Dijous Santal vespre del Dissabte de Glòria es configura el Tridu Pasqual, commemoració sacralitzada de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús.

En qualsevol cas, el nom de Quaresma ja es recollia en la “Crònica” o “Llibre dels Feyts” (c. 1276) de Jaume I “el Conqueridor”: “E açò fo en Caresma e lo bisbe donau’ls perdó per lo mal que fayen”. Sí, la Quaresma, una quarantena culturalment molt interessant.

Post scriptum. Només per als molt interessats en aspectes lingüístics de la quaresma

Fa molts anys que, com a professor de ciències de la natura d’institut i com a formador de docents en exercici, vaig trobar que les etimologies són un instrument de primer orde per entendre el significat de paraules; fora en botànica, zoologia, anatomia, bioquímica, educació física, arquitectura, art i tants altres camps de la nostra cultura, la científica i tècnica incloses. Per això, i com que en revisar la paraula Quaresma m’han sorgit moltes preguntes em vaig plantejar trobar-ne les millors respostes. Però, per molt que consultava en textos i en Internet, no ho acabava d’aclarir. La meua formació en llatí (com en valencià, o en etnobotànica, o en didàctica) és autodidacta; soc nascut a Alacant, en 1952, i en la meua època no hi havia manera d’accedir a determinades parcel·les del coneixement fora de les enciclopèdies i de certs àmbits acadèmics, molt sovint tan tancats com gelosos del seu aïllament i les seues parcel·les de poder, i menys encara oberts a la divulgació. Així que, gràcies a què ja hem superat eixa etapa, i tot i que els guardians del pensament “políticament correcte” i promotors de la ignorància encara no manen del tot, li he preguntat pel tema a una amiga i professora de llatí, Antonia Cuartero. I m’ha ajudat; i molt.

• “La paraula Quaresma em genera alguns dubtes lingüístics. Sembla ser un adjectiu d’ordinalitat referit al quaranté dia abans de Pasqua, però ¿per què un adjectiu a soles, sense nom al qual modificar o qualificar?”. Em contesta: “Quaresma es pot considerar un adjectiu substantivat; i l’article que el precedix ajuda a entendre’l com a tal. I me n’aporta un exemple: “quan diem “un celíac no pot menjar aliments amb gluten”, s’entén que “celíac”, adjectiu, actua com un nom autònom, és, un adjectiu “substantivat””.
• Si dies, diei és un substantiu masculí, ¿com que Quaresma, és femení? “La clau -em diu- està en l’ambigüitat en el gènere del substantiu dies. Perquè tot i que originalment era masculí va tendir a considerar-se femení qui sap si per la pressió lingüística de la resta dels substantius de la quinta declinació llatina, majoritàriament femenins. Per això l’ambigüitat va persistir fins al final de la llatinitat, com podem veure en l’antinòmia entre el castellà domingo, masculí, i l’italià domenica, femení; i en tots dos casos l’origen era el mateix, [dies] Dominĭcus (“dia del Senyor”)”.
• Si el substantiu dies s’usa per sostindre l’adjectiu d’ordinalitat quadragesimus, “quadragèsim (dia)” ¿seria millor que la locució estiguera en nominatiu, Quadragesimus dies, o en acusatiu, Quadragesimum diem? ¿o poster en acusatiu femení, Quadragesimam diem? “Com que no estem parlant del subjecte de cap acció no seria procedent usar un nominatiu, quadragesimus (dies). Més bé estem referint-nos al complement d’un verb implícit (numerare, computare), “comptar”; però no es tracta tant d’un complement o objecte directe sinó un de circumstancial de temps, ja que al·ludix al període de quaranta dies anterior a Pasqua. I com que per a determinar una data o un període concret s’usava preferentment el femení, la millor opció seria fer servir l’acusatiu femení, Quadragesimam diem, d’on provindria el femení Quaresma”.

Sí, la clau sol estar en preguntar; i saber a qui fer-ho. Gràcies, Tonyi.