L’historiador Albert Barber acaba de publicar en el volum 55 de l’Anuario de Estudios Medievales un estudi que radiografia la cara més severa de la València del segle XV: la justícia pública i els castics exemplars que es practicaven als carrers de la ciutat. L’article, titulat «A exemple e terror dels altres: perseguits i castigats públicament per la justícia en la València del Segle d’Or (1400-1449)», reconstruïx el funcionament del sistema penal i el nombre aproximat de condemnes a partir de documentació judicial, municipal i cronística.
El treball partix d’una carta de 1401 en què els jurats de València alertaven el rei Martí l’Humà de la situació de violència, furts i bandositats que patia la ciutat, i li reclamaven una resposta contundent «a exemple e terror dels altres». Aquella expressió, que donava sentit a l’espectacle públic del càstig, servix a Barber per explicar com la justícia medieval utilitzava les execucions i penes corporals com a mecanisme de control social i d’afirmació de l’autoritat.
L’estudi combina tres tipus de fonts: els llibres de comptes del Justícia Criminal, on es registraven els pagaments al botxí; la documentació econòmica municipal; i el dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Aicí, gràcies a este creuament, l’autor ha pogut identificar almenys 167 sentències públiques entre 1400 i 1449, que es traduïren en 216 punicions efectives. Entre els delictes castigats apareixen homicidis, robatoris, blasfèmies, sodomia, alcavoteria, pirateria, falsificacions o acusacions de bruixeria. Els condemnats procedien majoritàriament de les capes populars, tot i que també hi hagué nobles o persones amb una posició social elevada en casos sonats.
En concret, la mitjana anual se situava en unes sis sentències, encara que amb fortes oscil·lacions segons el context polític, social o epidèmic de cada moment, i pel que fa a les penes, el 53 % foren condemnes a mort i el 45 % castics corporals, amb una lleugera majoria de les execucions capitals.
Tanmateix, Barber subratlla que el nombre de castics públics era reduït si es compara amb el volum real de delictes. Els tribunals preferien sovint commutar les penes corporals per sancions econòmiques, ja que els ingressos servien per finançar el mateix sistema judicial. Les execucions es reservaven per a casos considerats especialment greus o en moments de tensió social. Així, els principals pics de condemnes coincidixen amb períodes convulsos: les guerres de bàndols entre famílies nobles, els brots de pesta, la guerra amb Castella o els anys de lloctinència de la reina Maria. També destaca el famós crim de Paiporta de 1447, un assassinat múltiple d’una viuda i tres dels seus quatre fills per part d’un jurat de València amb uns col·laboradors, que acabà amb execucions públiques i que, segons les cròniques, congregà una multitud sense precedents i fins i tot podria haver ocasionat el gran incendi de la ciutat de València que es produí molt poc després.
L’article mostra, en definitiva, una justícia que no actuava tant per la quantitat de delictes com per la necessitat d’escenificar l’autoritat en moments crítics. Les execucions, amb el seu ritual públic, servien per a restaurar l’orde i recordar a la població el poder del municipi i del monarca. En definitiva, amb este estudi Barber aporta una visió concreta i quantificada d’un aspecte sovint oblidat del Segle d’Or valencià: la violència institucional que sustentava la convivència urbana.
