Fa uns dies vaig assistir com a ponent al Primer Congrés Internacional de la SAEC (Societat Acadèmica d’Estudis del Còmic). Si soc sincera, vaig encetar les jornades una mica dissociada (parlar en públic ha estat sempre un repte per a mi), però trobar-me amb un grup de persones apassionades, d’eixes que saben apostar per una causa, donar-li una forma habitable i, per si no en fora prou, compartir-la i divulgar-la m’ha ajudat, i molt, a ressignificar el que suposa projectar un PowerPoint, saludar, agrair i parlar amb la certesa que estàs en un entorn segur, que allò que projectes tornarà en forma, com a mínim, de tendresa.
Entre molts altres assumptes, es va parlar de transversalitat. I jo em pregunte si es pot entendre el món contemporani sense contemplar la interdisciplinarietat. Si vivim immersos en una post-postmodernitat més líquida que mai, en un estat de coses distòpic en què el Coneixement es desprestigia en favor de pseudoconsignes que reduïxen la realitat a oracions simples i cíniques, ¿quines accions caldria emprendre per, si no canviar, almenys burlar estes dinàmiques?
Si he descobert alguna cosa important durant el procés de redacció de la meua tesi doctoral (sobre còmic, per cert), és que les Humanitats i, dins d’elles, el còmic, haurien d’adoptar una perspectiva unificadora que no tinga por d’entrar en terrenys pantanosos. Analitzar el Maus de Spiegelman o Le Jeu des hirondelles d’Abirached sense una orientació sociològica i política, a més de la natural dimensió purament literària, seria com deixar que un arbre ocultara el bosc. Davant l’augment de la influència de tota classe de regressions sociopolítiques i d’una xarxa de xarxes socials al servici d’un poder hegemònic cada dia més antidemocràtics, s’haurien de fer esforços per tal de refer el paradigma dels programes d’estudi. La sociologia, la política i la filosofia haurien de ser matèries potenciades, si no assignatures estandarditzades, protegides, i fins i tot blindades, i, en eixe context, el còmic pot representar un paper no només important, sinó francament efectiu.
Els còmics estan per tot arreu, tant físicament com en forma d’imaginari col‧lectiu. No obstant això, encara no s’aposta per ells com seria interessant fer-ho en el sistema educatiu. Encara recorde on i com vaig llegir per primera vegada Maus i Persépolis: a l’institut, el meu professor d’Història tenia en un racó de l’aula un prestatge amb còmics. Ens els oferia quan acabaven les classes. Així vaig descobrir dos de les novel‧les gràfiques que constituïxen hui referents no tan sols en l’àmbit acadèmic, sinó també per a la vida, per a entendre el món i per a pensar críticament. El còmic és un art atractiu, efectiu i valent, a través del qual cobren vida la Història, les tensions socials i un humanisme crític i enriquidor. Si perdre’ns entre les seues pàgines pot fer-nos millors persones i millors ciutadans, qui no els donaria l’oportunitat que mereixen?
