Els números són tan tossuts com freds. Ja he perdut el compte del temps que porte repassant les llistes dels millors discos estatals cada Cap d’Any per als principals mitjans especialitzats. Habitualment, de cada 100 discos que trien només un 5% estan fets a les comarques valencianes. Podríem pensar que és una infrarepresentació, tenint en compte que la valenciana suposa al voltant d’un 10% de la població espanyola (o més, perquè la ràtio entre músics i habitants és ací superior a la mitjana), causada per la mateixa manca de pes específic que patim en molts altres aspectes de la nostra vida, fonamentalment des del prisma sociopolític. Doncs bé, el meu repàs d’enguany, desprès de fer recompte de les llistes de 10 mitjans d’àmbit estatal (tant digitals com en paper, tant veterans com de nou encuny), tan sols frega un 3’6% per als músics valencians (també és veritat que en 2024 no vam arribar ni al 3%). No he comptat –i potser hauria d’haver-ho fet– Guitarricadelafuente, que figura pràcticament en tots els resums, perquè, tot i ser nascut a Benicàssim, ha bastit la seua trajectòria musical lluny del nostre territori. I podríem dir el mateix de Niño de Elche.
Motius per a gaudir d’un grapat de propostes consolidades i en ascens? En tenim. Com sempre. Clar que sí. Tot i que siguen poques les que obtenen ressò més enllà dels nostres límits geogràfics. No puc estar més d’acord amb la tria més unànime per part de la premsa del ram: la de La Plata amb el seu magnífic tercer àlbum, amb el qual eixamplen la seua cosmovisió musical, molt més enllà de qualsevol visió tòpica del post punk. Si jo haguera de triar el millor disc valencià del 2025, li atorgaria la menció ex aequo a ells i als també capitalins Gazella, aprofundint en el seu pop panoràmic en el seu segon excel·lent elepé. Només un pam per darrere, destacaria els notables discos de rock de Tercer Sol i Aurora Roja, la fascinant fusió de tradició i avantguarda de la saforenca La Maria (seua va ser, a més, l’extrema responsabilitat de prendre la veu en un acte tan emotiu i simbòlic com el funeral per les víctimes de la Dana), el brillant pop en tecnicolor del castellonenc Víctor Ballester amb el seu projecte Brilla Carmen i el manual de pop psicodèlic que el saguntí Alberto Montero (un altre que no falla mai) ha tramat amb el músic nord-americà Jesse Sparhawk.
M’ha agradat com Apsides i Shibuya han aprofundit amb solvència en el seu llenguatge post hardcore. Com José Guerrero (Jupiter Lion, Betunizer, Cuello) ha desvetlat la seua versió més subtil i hipnòtica amb el seu projecte Telomante. També com Johnny B. Zero continuen atorgant nous registres al seu heterodox blues rock. Com Mox són capaços de perllongar la seua fusió entre rock i cants d’arrel folk. Inclús com el pop rock acneic dels joves Tenda ha progressat de veres en el seu segon àlbum. I ja que parlem d’heterodòxia, bé està no oblidar-nos del francés John Martínez (ex Megaphone Ou La Mort i Le Garçon Rêvé), valencià d’adopció, amb un interessant disc de debut en solitari, del post punk domèstic, ombrívol i afortunadament inclassificable de l’històric ex promotor i mànager Manolo Rock –de qui fa molt que no sabíem res musicalment– al capdavant del seu projecte Huevos Duros, o de la personalíssima proposta de piano i violoncel de Quique Ruiz i Carol Galarza al front de Muno Na Baka.
Una altra de les presències recurrents en algunes de les llistes estatals ha segut la de Deaf Devils, la revelació valenciana de l’any, amb una barreja de punk rock, garage i hard rock que crec que es gaudix més encara en directe que en disc: és el que pense desprès de vore’ls al Trovam! en Castelló de la Plana. Una freqüència en la qual també ha destacat, des de la Marina Alta, el segon treball de Ferreteria Rosario. I un territori, el del rock més prompte tradicional i feréstec, en el qual els castellonencs Ex Fan són encara uns mestres: molta atenció al retorn enguany de Pat Escoin al capdavant dels històrics Los Romeos.
Dins d’eixe pop que es fon, en major o menor mesura, amb els ritmes urbans i lleugerament electrònics, són dones jóvens com Abril, Esther, Naina i –com no– Jimena Amarillo les que marquen la pauta. Com fan, amb més recorregut, Tesa dins de l’escena hip hop o Auxili dins del reggae pop, encara amb moltes coses a dir. I és que, més enllà dels anunciats i aclamats retorns als escenaris de La Fúmiga o La Gossa Sorda, també 2025 ha segut l’any en què Pau Alabajos o Novembre Elèctric tornaven a recordar-nos algunes de les seues tradicionals virtuts.
Fotografia de portada: La Maria a Girona (Ramon Panosa)
