La imatge d’una València medieval dominada per les lletres de batalla, la devoció religiosa i l’orde gremial amaga una realitat molt més sorprenent i contradictòria. Entre els segles XIV i XVI, la ciutat va viure una presència constant —i obsessiva— dels jocs d’atzar, fins al punt que el joc clandestí es va convertir en una de les principals preocupacions de les autoritats civils, judicials i morals. Així ho demostra l’estudi de l’historiador saforenc Albert Barber Blasco “‘Per fer e sostenir joch’. Eren ludòpates els valencians de la Baixa Edat Mitjana? Racons, espais i protagonistes del joc clandestí a la València baixmedieval (segles XIV -XVI )”, publicat recentment en la revista Medievalismo després d’haver obtingut el Premi Medievalismo 2025.
Lluny de ser una activitat marginal, el joc d’envit —és a dir, els que incloïen apostes— estava profundament arrelat en el teixit urbà. Daus, cartes i altres jocs de fortuna es practicaven de manera habitual malgrat les reiterades prohibicions, i generaven una conflictivitat que anava molt més enllà del simple entreteniment. Les autoritats associaven el joc amb la blasfèmia, la violència, l’endeutament i la descomposició moral, i el consideraven una amenaça directa a l’orde social cristià. No és casualitat, per tant, que, segons la documentació judicial analitzada per Barber, les multes per joc representaren prop d’una quinta part del total de sancions imposades pel Justícia Criminal de València durant bona part del segle XV.
L’estudi posa de manifest la paradoxa d’un sistema que prohibia el joc amb duresa però que, al mateix temps, en treia beneficis fiscals. En este sentit, tot i que els ingressos derivats de les multes per joc no eren els més elevats, sí que constituïen una font constant de recaptació i sostenien part de l’aparell judicial. I esta ambivalència explica, en part, la ineficàcia de les mesures repressives: les crides, els pregons i les ordenances es repetien una vegada i una altra, sense aconseguir eradicar unes pràctiques que es mantenien de forma persistent.
Els espais del joc clandestí reforcen eixa idea de l’omnipresència. En concret, Barber documenta partides il·legals no només en tavernes, carrers o horts, sinó també en llocs que haurien d’haver estat exempts d’eixes pràctiques, com ara carnisseries, presons, salons de cavallers o fins i tot la casa del bisbe. Així, el joc travessava totes les capes socials i tots els racons de la ciutat, i implicava tant veïns locals com forasters, jóvens menestrals i persones de condició honrada.
Davant d’esta realitat, el poder no va actuar únicament des de la justícia, sinó que la lluita contra el joc també es va traslladar al terreny moral i discursiu, amb figures com Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer, que van convertir els jugadors en símbol de l’oci corrupte i del pecat públic. No debades, els sermons del dominic valencià, carregats de referències al joc de daus i a la blasfèmia que l’acompanyava, són una prova de fins a quin punt estes pràctiques estaven normalitzades en la vida quotidiana. “Què vol dir joch de daus? Font de renegar Déu a la pràctica“, en deia el predicador. Però la insistència moral tampoc va aconseguir resultats duradors i la repetició d’eixe discurs revela més aïna el fracàs de la persuasió sobre un problema que s’endinsà també en l’edat moderna.
En definitiva, amb una combinació d’anàlisi legislativa, judicial i cultural, l’article de Barber oferix una mirada complexa sobre el joc a la València medieval, allunyada de tòpics i simplificacions. Més que una societat disciplinada, emergix una ciutat viva, conflictiva i plena de contradiccions, on el desig de fortuna i l’atracció pel risc van desafiar, segle rere segle, la llei i la moral. Una història que, salvant les distàncies, continua interpel·lant-nos hui en dia.
