En realitat, i siguem conscients o no, fem servir més d’un calendari: escolar, judicial, militar, agrícola, hidrològic, meteorològic, lunisolar pasqual, i litúrgic, entre altres; i cadascun amb les seues dates de principi i fi. Però, malgrat això, el calendari fonamental és el “gregorià”, dit així en homenatge al papa Gregori XIII, que el va implementar l’any 1582. Un calendari de caràcter solar i que autoajustable com és, s’usa per la major part del mon civilitzat, per a les transaccions comercials i els viatges, i com a estàndard cronològic comú. I amb efemèrides i festes associades tan genuïnes com ara l’equinocci de primavera, amb Sant Josep, el 19 de març, i l’Anunciació o Encarnació, el 25 de març (nou mesos abans del naixement); i els solsticis, el d’hivern (≈Nadal) i el d’estiu (≈Sant Joan). Ara bé, com que es tracta d’un calendari cíclic, associat al moviment de la Terra al voltant del Sol, determinar-hi un inici, un dia a partir del qual començar a comptar, resulta sempre arbitrari. Així que per què l’1 de gener indica el començament de l’any?
A priori la resposta pot semblar òbvia: perquè eixe és el primer dia del primer mes de cada any, no? Doncs la cosa no és tan clara, ni sempre ha sigut així. De fet, si la resposta fora lògica i “evident”, i la única entre les possibles, ¿com és que el nostre calendari, de caràcter solar, no comença amb una efemèride pròpia d’eixe cicle, en un equinocci o en un solstici? És a dir, per què no es considera com a principi el solstici d’hivern (≈Nadal), quan el Sol “naix” i la trajectòria sobre l’horitzó “creixerà” cada dia? O per què no en l’equinocci de primavera, quan la llum venç la foscor que havia imperat fins eixe moment? Començar l’any en alguna d’eixes dates no seria desgavellat. I, de fet, fins la unificació propiciada pel calendari gregorià, les dates del solstici hivernal o de l’equinocci primaveral, si fa no fa de Nadal i l’Anunciació o Encarnació servien per a marcar el nou any a molts països de la Cristiandat.
Així que tornem a la pregunta del principi però un poc més matisada: per què considerem l’1 de gener com a primeria de l’any si no correspon a cap efemèride solar? Com en el cas de molts patrons culturals, és la història la que ens pot ajudar a desvetlar la resposta als interrogants que ens fem.
Solsticis i equinoccis: Nadal, Sant Josep i Anunciació o Encarnació
Els precedents
L’Església cristiana, la base cultural de la nostra societat, es va formar a partir del segle I d. C., a les darreries de la dinastia romana julio-clàudia (Tiberi-Calígula-Claudi-Neró). En eixa època el calendari més usat era l’anomenat “julià”, una modificació d’un altre de més antic que s’havia mostrat ineficaç per ajustar les dates oficials a les estacions que havien de marcar i les faenes que s’havien d’enllestir.
En concret, l’antic calendari romà començava l’1 de març, en les kalendes o lluna nova del mes de martius, el primer de l’any romà, quan els cònsols prenien possessió del càrrec i es preparaven per eixir cap a la guerra davall els auspicis del déu Mart en els idus o lluna plena, el dia 15. Ara bé, un problema sobrevingut l’any 153 a. C. durant les guerres celtibèriques va fer que l’any consular s’avançara a les kalendes de gener per tal que els nous cònsols pogueren arribar en primavera a la zona en conflicte. Eixa nova data, l’1 de gener, va passar a ser el primer mes de l’any oficial, en substitució de l’1 de març.
Però, com per als romans antics la duració de l’any era de 365 dies (i no de ≈365,25), anava produint-se desajustament a mesura que passaven les dècades i els segles, fins al punt que en temps de Juli Cèsar ja hi havia huitanta dies de diferència entre les dates i allò que havien d’assenyalar. Així que l’any 709 Ab Urbe Condita (des de la fundació de la ciutat –de Roma-), 45 anys abans del naixement de Crist (45 a. C.), el cònsol únic i Pontífex Maximus Juli Cèsar, assessorat per l’astrònom greco-egipci Sosígenes, va afegir els huitanta dies a eixe any per a corregir la discrepància entre dates i estacions. I, sobretot, va decretar l’adopció d’un nou calendari, un tema tan important que històricament ha estat reservat a les autoritats sagrades assessorades per astrònoms competents, ja que l’organització del temps no pot estar sotmesa als capricis conjunturals de qualsevol mandatari. El nou calendari, anomenat “julià” en honor del fundador, introduïa un mecanisme autocorrector molt potent, el d’afegir un dia a febrer cada quatre anys (bixest). Però pel que fa a dates concretes, Cèsar va mantindre dos de singular importància cultural, la festa del solstici d’hivern i l’inici de l’any.
Quant al solstici hivernal, tot i que Cèsar ja sabia que en la seua època esdevenia el dia 22 de desembre, va mantindre el 25 com a festa commemorativa del “naixement” del Sol atesa la popularitat que gaudia entre la gent; una festa que segles després els cristians també farien pròpia en el Concili de Nicea (325 d. C.) associant-la al naixement de Jesús, malgrat que en eixa època el solstici ja esdevenia el 21 de desembre. Unes dates que van quedar fixades fins l’actualitat gràcies als mecanismes autocorrectors del calendari. I pel que fa al nou any, l’1 de gener es va oficialitzar de tal manera que va perdurar fins i tot quan es van desvincular el començament de cada mes i la lluna nova (kalendes). Ara bé, per als primers cristians una cosa era acceptar la festa pagana del naixement del Sol i fer-la pròpia, i una de ben diferent que l’any civil romà, òbviament pagà, servira de patró per a un calendari que es pretenia que fora genuïnament cristià. Com solucionar, doncs, el problema?
Les aportacions de Dionís Exigu i l’emperador Carlemany
En el segle VI el monge, matemàtic i estudiós bíblic Dionís Exigu (“el menut”) va idear un sistema de datació que se centrara en el naixement de Jesús i no tant ni en la fundació de Roma (Ab Urbe Condita) ni en el jueu Anno Mundi que, basat en la Bíblia Septuaginta, prenia com a punt de partida la suposada Creació del Món (c. 5500 a. C., en terminologia nostra).
Làpida d’una tomba jueva amb cronologia ‘Anno Mundi’
Després de fer els càlculs, molt laboriosos i difícils pels condicionats del moment, Dionís va proposar que Jesús havia nascut el 753 AUC; però, ai!, va errar. La raó era que segons l’evangelista Mateu (Mt. 2,13.18) Jesús va nàixer durant el regnat d’Herodes el Gran, i este rei va morir el 750 AUC; així que Jesús hauria d’haver nascut realment abans del 750 AUC i no en el 753. En qualsevol cas, hui dia continuem fent servir els càlculs de Dionís; així que, millor, deixem-ho córrer.
Una altra proposta de Dionís, i que també ens ha marcat profundament, va ser que el 753 AUC fora considerat l’Anno Domini nostri Iesu Christi; és a dir l’any 1 del Senyor o I Anno Domini (AD), definint així el punt de partida de l’era cristiana. Però, fixem-nos bé en un detall: no va proposar que fora l’any 0 (un número desconegut per als romans), sinó en l’1 com a indicador del primer segle de la nostra era. Per això el segle XXI va començar l’any 2001 i no el 2000, com equivocadament va considerar molta gent.
Ara bé, tot i la progressiva acceptació pels erudits de la nova cronologia proposada per Dionís, esta no es va estendre fàcilment per la Cristiandat. Ni tan sols quan Carlemany, coronat a Roma pel papa Lleó III el 25 de desembre del 1154 AUC, va decretar que eixe any passara a dir-se en els annals 800 AD. Una mesura que, segons alguns tractadistes, va anar acompanyada de la recomanació que la manera de comptar els dies deixara de basar-se en kalendes, idus i nones i se substituïra per l’enumeració concatenada 1, 2, 3, etc.; una tècnica comptable que ja havien començat a practicar els visigots.
Així que, tot i ser dictada per l’emperador, la norma de Carlemany d’usar la numeració AD va tardar a ser aplicada en les entitats polítiques que el van succeir; per exemple, el Regne d’Aragó no va adoptar oficialment l’Anno Domini fins el 1350 amb Pere el Cerimoniós i Castella no ho va fer fins el 1383. I, altrament, l’enumeració correlativa dels dies encara va tardar més, com podem comprovar en la datació de la carta que Pere el Cerimoniós va lliurar a Jaume III de Mallorca el 2 de juliol de 1342 en què es manté la referència a les kalendes: Datam Barchinone II kalendas julii anno Domini MCCCXLII.
Per resumir-ho, davant el dilema de conservar l’1 de gener romà com a senyal d’un nou any civil o bé adoptar un sistema que fora pròpiament cristià, les cancelleries reials van divergir i van optar per diferents “estils de datació” segons la data que marcava el cap d’any.
Els estils de datació
En el segle IX, els reis carolingis de França consideraven com a debut de l’any el 25 de març (l’equinocci de primavera, si fa no fa). Eixa era la data en què, convocats pel rei, es reunien en camp obert els nobles, bisbes i abats per a repartir títols i territoris i aportar impostos i soldats per a les campanyes militars del monarca, la qual cosa podia interpretar-se com l’obertura de l’activitat anual del regne. La coartada religiosa per a la tria d’eixa data era relativament senzilla: si el 25 de desembre havia sigut el naixement de Jesucrist, nou mesos abans hauria esdevingut la seua Encarnació virginal, és a dir, l’autèntic origen de Jesús per acció de l’Esperit Sant sobre Maria. Eixe estil de datació, l’Anno ab Incarnatione Domini o “estil de l’Encarnació”, va ser adoptat en la Marca Hispànica ‒els comtats de la Catalunya Vella‒, sobretot a partir del Concili de Tarragona (1180); i posteriorment pels regnes de València, Mallorca; i per Anglaterra i les ciutats-estat de Florència, Pisa, Bolonya, Milà i altres de la Itàlia septentrional.
Per contra, el Regne d’Aragó, Roma i Àustria van escollir l’“estil de Nadal”, amb el 25 de desembre com la data d’obertura del nou any.
Per la seua banda, el Regne de Navarra i, a partir del segle XII, el de França, van preferir l’”estil de Pasqua”, anomenat així perquè el nou any venia marcat pel Diumenge de Resurrecció o Pasqua Florida; amb l’inconvenient, clar, que es tractava d’una data que canviava d’any en any.
Uns altres estils durant l’Edat Mitjana van ser el vènet o venecià, en els territoris de la Serenissima o República de Venècia, que començava l’1 de març, com en el més antic calendari romà. I el bizantí, l’1 de setembre, que es feia servir a Grècia i a gran part de la Itàlia meridional influïda per la cultura bizantina.
Amb el pas del temps es van modificar les preferències de les cancelleries. Així, a Catalunya, el rei Pere “el Cerimoniós” va signar una pragmàtica sanció (decret solemne) el 16 de desembre de 1350 a Perpinyà en la qual establia que la data iniciàtica de l’Encarnació fora substituïda per la de Nadal, potser per unificar-la amb la d’Aragó. I, més encara, que el sistema numeral de cada mes es basara en dies concatenats i no en els romans dels idus, nones i kalendes: «per ço que la dita Nativitat de Nostre Senyor en memoria sia hauda e encara foragitats idus, nones i calendes». I a partir de 1358 tot açò s’aplicaria també al Regne de València.
Un procés similar, la substitució de l’estil de l’Encarnació pel de Nadal, va esdevindre a la Corona de Castella i Lleó a les darreries del segle XIV. Però, per contra, a Anglaterra i a Nàpols l’evolució va ser a l’inrevés: del Nadal a l’Encarnació.
Molt més al nord, Polònia i alguns principats germànics van preferir l’1 de gener, la data tradicional del calendari julià. Això sí, per a emmarcar-ho en un context religiós van anomenar eixe estil “de la Circumcisió de Jesús”. I tot i que eixe no era un ritual cristià sinó jueu, el fet que l’evangelista Lluc en parlara afirmant que Jesús va ser circumcidat (Lc 2,21-23) va ser suficient per legitimar esta “huitava de Nadal”; jueva, sí, però romanitzada i a la fi doblement cristianitzada, com a invocació del Santíssim nom de Jesús i com a solemnitat de Maria com a Mare de Déu o, en grec, Theotokos.
Moviment de la Terra al voltant del Sol en sentit antihorari. Dibuix original d’Antoni Mulet per al llibre ‘¿En que mundo vives?’, de l’autor d’este article. L’extrem “superior” del desplaçament correspon al solstici d’hivern (21 de desembre), que se celebra dies més tard amb la festa de Nadal (25 de desembre). El punt des d’on ix la fletxa d’ampliació correspon a l’1 de gener, huit dies després de Nadal, quan es commemora la circumcisió de Jesús.
En definitiva, l’adopció de l’1 de gener com a cap o inici d’any representa tot un model de sincretisme. Sí, jueu-romà, finalment cristià i amb un èxit notable, ja que a poc a poc l’”estil de la Circumcisió” es va estendre per la Cristiandat. I va acabar triomfant a partir de l’any 1582, quan el calendari gregorià va ser declarat oficial en tot l’àmbit catòlic, amb l’1 de gener com a debut anual… Que tinguem un millor 2026!
PS: El tipus de reunió que iniciava l’any en època carolíngia queda ben descrit en La terra maleïda (2018), del contestà Juan Francisco Ferrándiz, una novel·la ambientada en la Barcelona de la segona meitat del segle IX i en els límits meridionals del regne fràncic hereu de l’imperi de Carlemany.
