ChatGPT es presentà públicament el 30 de novembre del 2022. És la data en què OpenAI llançà la primera versió accessible al públic, basada en el model GPT-3.5. Ara fa just tres anys. Al principi la gent començà a gastar l’aplicació amb una mescla entre curiositat i incredulitat. La primera versió era com una espècie de Wikipedia que contestava tot allò que li preguntàvem i donava les fonts d’on ho havia extret: articles, webs, repositoris d’arxius, etc. També és cert que cometia molts errors i tenia el que vingueren a dir-se “al·lucinacions”: explicava coses absolutament falses i destrellatades, com per exemple aquella anècdota que molta gent de Sueca hem contat: ChatGPT era capaç d’indicar a on podíem anar a visitar la inexistent muralla medieval del poble (fins a les guerres carlines del segle XIX Sueca no ha tingut mai muralla).
Després de l’aparició inicial de la intel·ligència artificial per al gran públic, a poc a poc ha començat a millorar, primer amb certs entrebancs, després com totes les coses tecnològiques, de manera exponencial. La resposta a preguntes, extraent textos publicats passà a la intel·ligència generativa: no només buscava textos i ens els presentava en pantalla, també ens els generava i fins i tot ens els estructurava en un text amb el format i extensió que li demanàrem. En acabant, també passà a introduir imàtgens, a generar-les, i ara fins i tot vídeos.
En els àmbits laborals i educatius, públics i privats, es començà a animar-nos a utilitzar les versions que cada empresa o administració havia contractat. Informes tècnics, models administratius, confecció d’exàmens, generació de normativa, contractes empresarials, sentències judicials, acords laborals… tots passats pel tamís de la intel·ligència artificial. D’esta manera hem eliminat els errors, hem millorat la redacció, hem unificat criteris. Tot amb l’oportú prompt, la intel·ligència ho ha fet. Ens ha facilitat la vida, l’ha millorada.
“Sent això, senyor Anderson? És el so d’allò inevitable”. La inevitabilitat. Després d’estos tres anys d’ús diari i massiu de la intel·ligència artificial generativa en tots els àmbits de la vida quotidiana de les persones, el seu ús en les arts literàries resultava inevitable. De primeres, la creació o generació d’un text amb intel·ligència artificial genera moltes preguntes. Partim d’un cas paradigmàtic: a un jove estudiant li demanen que faça un treball sobre qualsevol cosa i este, en uns pocs segons li ho ha demanat a la intel·ligència artificial, amb els criteris pertinents i la llargària sol·licitada pel professor. És la versió millorada del Rincón del vago, el somni de tot estudiant mandrós. Esta pràctica ha existit sempre, existix i amb tota probabilitat seguirà existint, i és difícil poder extraure alguna conclusió positiva d’això, com tampoc es podia fer de l’ús del Rincón del vago. Hui en dia, els professors més espavilats ja saben com demanar la faena als estudiants de manera que no puga fer-se ús de la intel·ligència artificial aixina, però dificulta la tasca de l’aprenentatge.
D’altra banda, pensem ara en la creació literària. Qui crea un conte, un article, una peça, una notícia, en definitiva, un text a partir d’una informació o d’una idea original, una idea pròpia, amb l’ajuda de la intel·ligència artificial, està creant legítimament? Uns diuen que sí, altres diuen que no. La discussió no és nova: en la resta d’arts creatives, també ha passat i continua passant. Una fotografia retocada per ordinador, amb postproducció, continua sent una creació original de l’autor? Un dibuix fet digitalment? I una cançó amb autotune, o amb veus generades directament per la intel·ligència artificial? I la música electrònica creada amb ajuda de la intel·ligència artificial?
Fins i tot, una cosa que ara ens pareix totalment quotidiana: les pel·lícules fetes amb efectes especials, amb computadores, i hui en dia amb assessorament de la intel·ligència artificial, inclús amb “actors digitals”. Molt lluny queden ja les superproduccions fetes en estudis mastodòntics, sense l’ús d’efectes especials o croma. De fet, hui en dia es premien els efectes especials, molts d’ells fets ja de manera totalment autònoma per la intel·ligència artificial.
Tornant a la pregunta, és la generació de literatura amb –més o manco– intel·ligència artificial a partir d’una idea original, literatura legítima? Sincerament, no ho sé. En el fons, si és bona, crec que no m’importa. Com quan u escolta una cançó, la melodia, la lletra i la veu de la qual li han agradat sense saber que havia sigut feta en gran part –o tot–- per la intel·ligència artificial. O quan hem vist una pel·lícula que ha sigut rodada en un estudi –pintat de verd– d’escassos metres quadrats.
Els luddites de principis del segle XIX temien que la industrialització acabara amb la faena dels obrers i treballadors dels tallers preindustrials. La faena no s’acabà, canvià. Amb la intel·ligència artificial, la creativitat humana molt possiblement no desapareixerà, canviarà. És bo o és roín? Com li diu l’agent Smith a Neo en Matrix: és inevitable. Però, paradoxalment, és en esta inevitabilitat on la llibertat del creador es fa més clara que mai.
