La primera fotografia de la història no retrata cap gesta heroica. Mostra una habitació amb vistes. La cour du domaine du Gras, feta per Joseph Nicéphore Niépce entre 1826 i 1827, és només una taca de llum sobre un pati de la França rural. I, no obstant això, des d’eixa finestra comença tot.
Durant el segle XIX, la fotografia fou quasi un privilegi de monarques i aristòcrates. Qui podia pagar-se la immortalitat, la comprava. La resta només contemplava aquell artefacte que, segons deien, furtava l’ànima. Amb l’entrada del segle XX, l’objectiu baixà al carrer. Una foto per família. Un sol fotograma que demostrava que havien passat pel món, i certificava que, almenys una volta, fa molts anys, també havien sigut xiquets.
A partir d’aleshores, la fotografia començà a dictar memòria. La Guerra Civil espanyola no s’entén sense el milicià de Robert Capa. El cos de Federico Borrell, “Taino”, natural de Benilloba, convertit en símbol universal. Durant tot el segle XX, fou palanca humanista. La xiqueta del napalm al Vietnam, el 1972. L’home sol davant dels tancs a Tian’anmen, el 1989. El cos del menut Alan Kurdi ofegat a la platja, el 2015. Imatges que no sols documenten, acusen i obliguen el món a mirar.
Els fotogrames mai foren innocents i la seua credibilitat sovint fou posada en entredit. A Berlín, acabada la Segona Guerra Mundial, Yevgueni Jaldéi retocà la bandera del Reichstag per tal que la imatge quadrara amb el relat soviètic. La història també es compon al laboratori. “L’objecte no és res; la llum ho és tot”, deia Leonard Misonne. I la llum, com la veritat, sempre ha sigut matèria fràgil. El 2024, les imatges de la Dana encara convocaren una onada de solidaritat. Tot i les mentides i les manipulacions, el vell pacte entre imatge i realitat encara resistia. Això s’ha acabat. El carret s’ha velat.
Des d’ara, tota imatge és culpable fins que es demostre el contrari. La Intel·ligència Artificial ha dinamitat eixe contracte. Allò que era prova ha esdevingut il·lusió. Esta setmana ha irromput un nou model a l’abast de tothom que genera imatges d’una versemblança absoluta, però sense utilitat aparent. La “societat de la imatge” que un dia Susan Sontag diagnosticà entra en la seua agonia. Les xarxes socials acabaran sent un simulacre total si ja no ho són. Ens tocarà aprendre a desconfiar del que veiem més que mai, i retornar al contacte humà. La imperfecció serà l’únic senyal d’autenticitat que ens quedarà.
Entre 1826 i 2025, la fotografia retratava la realitat, demà potser, ja no. La IA sacseja la psique i corromp la memòria col·lectiva. Els models de prova sempre són cossos de dona, normatius i sexualitzats. No és casual, és dominació automatitzada. Cares usurpades, cossos adulterats, identitats segrestades. Violència digital sense castic. Les víctimes denuncien i les plataformes callen. La impunitat és el fonament del sistema.
Fotografia de portada: Vista des de la finestra a Le Gras (1826-1827)









