Hi ha llibres juvenils que semblen emergits del cor de les tenebres de les oficines. Artefactes doctrinals cuinats al foc fred de la norma. Escriptors buròcrates que marquen ticks amb cada tòpic que complimenten. Coctelers de l’avorriment trimestral. Mossos de farmàcia que administren els adolescents novel·letes en què és més llarg el prospecte que els efectes de l’oli de ricí que tenen per substància activa. Prosistes tocatemes que et martiritzen les costelles amb colzadetes de complicitat, eh?, eh?, eh? Hi ha llibres que desesperen el lector més tenaç.
I després hi ha escriptors que no tenen altre compromís que encomanar la seua pròpia emoció; el calfred primordial que els va lligar de per vida a uns personatges i unes pàgines i que, des de la primera adolescència, ha covat en ells el desig de practicar l’encanteri que els obria totes les portes. Tenen una saludable barreja d’iconoclàstia, solidesa i volada que fa que les seues obres siguen reconegudes i adoptades pel públic. Construïxen amb tots els materials i ho fan sàviament, equilibrant la presència de la tradició que demanen els gèneres amb l’originalitat de la proposta.
A la segona unitat pertany, venturosament, Marc Balaguer, guanyador del darrer Premi Diafebus de Novel·la Juvenil amb l’obra Els Devastadors de la Flama: el misteri de les falles fosques. Es tracta d’una ficció que se situa en la ciutat de València a les darreries del segle XIX i esta és la primera virtut: posar la ciutat en funció literària i oferir-la com a espai mític. Resignificar carrers i edificis per a sumar-los al patrimoni mental dels jóvens lectors que els transitaran i per als quals fites com la plaça del Mercat, el Parterre o les Torres dels Serrans seran alguna cosa més que anònims accidents urbans. Bastir un univers autoreferencial, que és una de les raons de ser i una de les marques d’estil de Llibres de la Drassana, transversal a totes les seues col·leccions i que en els Premis Diafebus té precedents tan brillants com el regne valencià medievalitzant d’Aitana Torrent, d’Alfons Pérez Daràs, la Dénia màgica de La tempesta de Sant Joan, d’Óscar Mora, o el Mediterrani de les singladures de Les aventures del Capità Boira, de Tono Fornes.
En València els ciutadans viuen atemorits per un atac cíclic que es produïx cada any en aplegar març i que culmina la nit de Sant Josep. Una estranya malaltia anomenada La Pudor convertix hòmens i dones en zombis monstruosos amb un objectiu sinistre: evitar que s’encenguen les falles. Si decau eixa flama, si València perd el seu escut igni, sobrevindrà el mal que l’assolarà definitivament i l’esborrarà del mapa.
L’únic escut contra l’amenaça són els Devastadors de la Flama, una unitat de guerrers amb vestits de cuiro i màscares com les que usaven els metges medievals contra la pesta, que empunyen espases de foc i que es preparen tot l’any per a lluitar pels carrers de la ciutat durant una setmana a tot o res. I entre tots els Devastadors, el més valuós i el protagonista d’este relat és Ausiàs el Marcat.
Amb estos materials fascinants, i uns diàlegs ràpids i contundents, Marc Balaguer ha bastit una aventura sense treva, en què l’horror, el misteri i també l’humor es barregen per a aconseguir res més i res menys que una magnífica novel·la d’aventures. Els Devastadors, com tota bona literatura, té diverses capes de lectures. Des de la més evident de la peripècia de lluita i descobriment dels protagonistes en la València de finals del segle XIX, misteriosa i plena de conspiracions, fins al nivell simbòlic que interroga sobre la naturalesa dels nostres ritus i les nostres percepcions.
Compta, a més, amb il·lustracions d’Isabel Badal que capten i emfatitzen el caràcter tenebrós d’esta aventura, l’engrescador debut literari d’un apassionat del gènere, com mostra en el seu multitudinari canal d’Instragram, que ha sabut posar-se a l’altura dels seus ídols al primer intent.
