En la seua última compareixença, abans de les vacances d’estiu, el president espanyol Pedro Sánchez ho va fer. Va usar, com a pirueta discursiva, la quantitat de visitants que rep Espanya com a prova del cotó. “Si 100 milions de persones ens visiten, no poden estar equivocades. Si trien Espanya entre els centenars de països que hi ha en el món és perquè saben que funciona, és un país segur, desenvolupat i és un país per descobrir, a més de ser obert i tolerant”, va dir.
Això ja ho havíem llegit a multitud d’alcaldes i ja ho havíem escoltat d’innumerables caps de patronals turístiques. Faltava el president per a consolidar l’estat confús pel qual Espanya atén la indústria turística com una bicoca sense quasi externalitats negatives. Zeitgeist al sol. Allò que, en (una altra) cita desafortunada, Núria Montes va definir com “la indústria de la felicitat”. I només això. Espanya, i en conseqüència bona part de les nostres ciutats, necessiten prendre’s seriosament els efectes d’una indústria que dinamitza sense discussió però que també representa amenaces a les quals el sector públic ha de fer front amb instruments nous. Ryanair i Airbnb ja no són uns nouvinguts. Que l’Espanya turística passe a la seua edat adulta és una urgència.
“Si 100 milions de persones ens visiten, no poden estar equivocades (…) Si trien Espanya entre els centenars de països que hi ha al món és perquè saben que funciona”, assenyala el president, en un d’aquells sofismes persuasius que correlacionen variables desconnectades entre si. Un país que definix el seu estat de salut per la quantitat de gent que el visita és un país que no s’analitza bé. De la mateixa manera que un mitjà de comunicació no pot definir la qualitat dels seus continguts per la quantitat de persones que fan clic en ells, un país no pot basar el seu benestar nacional en la quantitat d’usuaris que captura. Excepte que vullga ser un país alimentat d’ultraprocessats.
Eixa estratègia clickbait està arrasant la sobirania de les principals ciutats espanyoles. La seua autoestima passa a dependre de com els veuen els visitants. Provoca que els centres urbans estiguen inclinats: articulem localitats per als qui venen de fora en detriment dels qui hi viuen. Mesurem el nostre èxit pels rècords als aeroports. La correlació falsa: si 100 milions ens visiten…
Espanya rebia 42 milions de turistes en 1998, que van passar a ser més de 82 en 2017. Una accelerada que, lluny de ser un fenomen endèmic, coincidix amb el salt dels 600 milions de viatges a tot el món en 1998 als més de 1.000 milions a partir de 2012. La digitalització quotidiana i, per tant, l’aparició d’aerolínies de baix cost, domesticant la idea del viatge, van propulsar-ne el canvi. Espanya ha aprofitat les seues condicions com a bon destí turístic i l’ha consolidat com a especialització econòmica.
Eixa fal·làcia, entre nombre de visitants i benestar del país, engreixa –més i més– quan s’atén que eixe mateix país ha vist encarir el seu lloguer en un 58% (2015-2023) mentres que els salaris dels treballadors ho han fet un 17%. Si bé l’accelerada turística es queda molt curta per a explicar l’estrangulament del mercat de l’habitatge, sí que participa i s’associa auxiliarment als processos que han espentat Espanya a una bretxa impossible entre ingressos personals i preus immobiliaris.
Eixos treballadors amb poder adquisitiu congelat veuen com el seu propi país comença a resultar inaccessible per a les seues vacances, símptoma d’un sistema d’estímuls que prioritza més i més el visitant internacional pel simple fet que resulta més rendible. Si Espanya fora una plataforma, eixa plataforma ha pujat la subscripció i els residents cada vegada se la poden permetre menys.
La màquina turística que és Espanya està ben engreixada. Però això no explica que el país també ho estiga. Entre el Top 10 de receptors de turistes l’any passat estigueren, per descomptat, França, Itàlia o Estats Units, però també la Xina, Mèxic, Turquia… Seria agosarat concloure que tots ells funcionen molt bé. Seria delirant considerar que els milions de persones que els visiten ho fan perquè són països amb un gran benestar per al conjunt dels seus habitants.
“Si 100 milions de persones ens visiten, no poden estar equivocades” és una formulació que allunya Espanya d’una estratègia de país apegada a la realitat. Espanya, i la seua mirada al turisme, necessita menys complaença i més exigència. De la mateixa manera que una ciutat és una ciutat i no un destí, i per tant requerix atendre amb tracte preferent els seus veïns, un país és un país i no un operador turístic. En este sentit, les polítiques valencianes d’estímul del turisme són també un exemple clarivident per a demostrar que a un país no li va bé perquè molta gent el visite. Un país va bé si als seus residents els va bé.
