No era un carrer llarg, tampoc curt; ni massa ample, ni un estret carreró; no tenia grans edificis, ni sumptuosos palaus, ni tan sols cases pairals. Tampoc la seua història com a carrer es perd en la nit dels temps. Marc Antoni Orellana, en la seua Valencia antigua y moderna de final del segle XVIII, definix la Devallada de Sant Francesc com “la distancia que empieza en la plaza Caixers y desciende hacia el Convento de Sant Francesc”. Perquè, en realitat això era, un camí costera avall que portava fins a un convent, quan el centre polític, administratiu i econòmic de la ciutat de València encara estava indiscutiblement en la plaça de la Mare de Déu. I fins i tot abans que camí va ser llit secundari del riu Túria, com bé ens ho va recordar una vegada més la trista riuada de l’octubre de 1957.
Però la dècada de 1850 va marcar el principi de l’auge que com a carrer comercial tindria. En 1852 la societat creada per l’empresari i financer José Campo inaugura la que pocs anys després serà la popularment anomenada Estació del Nord. Només dos anys després, en 1854, s’inaugurava oficialment el Teatre Principal en el carrer de les Barques, el mateix any en què les dependències de l’Ajuntament, després de l’abandonament de la Casa de la Ciutat (davant de l’antic Palau de la Generalitat) es traslladen a la Casa de l’Ensenyament de l’arquebisbe Mayoral, en el carrer de la Sang. I tanca la dècada la inauguració de la Plaça de Bous en l’actual carrer de Xàtiva, llavors extramurs de l’encara emmurallada ciutat. El centre polític i administratiu va movent-se, doncs, cap al sud de la ciutat i la via de comunicació més directa serà la Baixada de Sant Francesc, que es convertirà també en pocs anys en la principal via comercial de València, junt amb el carrer de Saragossa (encara a tocar de la plaça de la Mare de Déu).
La Baixada, a més de dur fins al nou Ajuntament, serà lloc de pas per a la gent que anava i venia del teatre o dels bous i, per tant, per ella desfilaven típics i entranyables personatges com Pepito Villalonga: “un tipo muy original, que todo el mundo me conoce porque aquí soy muy popular. Como, bebo, gasto y fumo sin tener nunca un real. Lo que pasa en Valencia de memoria me lo sé: paso el día paseando por la Baixà de San Francés”. O el guitarrista cego José Segarra, conegut popularment per Gayarre, sense oblidar el Pardaler que venia uns pardalets de fang cuit amb unes ales de plomes que es movien mitjançant un cordell del qual tirava mentres pregonava la seua mercaderia: “Dos pardalets, una aguileta!” -una aguileta eren 5 cèntims-, i als plors dels xiquets que no veien satisfets els seus desitjos de posseir l’anhelat pardalet, responia. “Ploreu xiquets, ploreu, que pardalets tindreu!”.
Però indubtablement el personatge més popular va ser el carismàtic rellotger Joan Batiste Carbonell amb les seues patilles alfonsines i el seu famós rellotge despertador de repetició amb esfera lluminosa de la seua invenció, que va batejar amb el nom de Cudolet i que venia al preu de 10 pessetes. De jove va voler ser torero, no va dubtar a pujar-se en un globus com el de Milà i fins i tot, per una aposta, va ficar-se en la gàbia dels lleons del domador Magí Giralt i prendre’s una copa de xampany. Tot un personatge, va fer l’impossible perquè el Nano del carrer En Llop no fora destruït, en la que possiblement va ser la seua última actuació pública, ja que en 1929 la piqueta va començar a demolir la Baixada de Sant Francesc i ell, resignat, va penjar uns cartells en la seua rellotgeria amb un lacònic: Adeu Botigueta, la qual va seu l’última a demolir-se, l’11 d’octubre de 1930, just el dia en què Carbonell complia 62 anys i poc després va emmalaltir -diuen que de tristor- i finalment va morir, en 1932, a la seua casa del carrer Conquista, número 2. La botigueta l’havia fundada son pare un 16 d’octubre de 1860.
Altres comerços emblemàtics de la Baixada de Sant Francesc van ser l’Òptica Panach, la llibreria i papereria Ortega, la rellotgeria Coppel, la sastreria Bauset i Ponce o la pastisseria Champagne de Joaquín Vento. I com no, el Bar Torino, mític local on es va fundar el València FC, o el cèlebre Forn de Sant Francesc, més conegut amb el nom d’El Postre Martí. Fins a principi dels anys 20 va estar també el Gran Café d’Espanya, inaugurat l’1 de maig de 1886, i considerat llavors com el més luxós de València; va ser construït per Carmelo Lacal per a Felipe Narbón. Tenia entrada per la Baixada de Sant Francesc amb eixida al carrer Moratín; disposava d’un gran saló a l’estil àrab de 15 metres de llargària per 30 d’ample, en el centre del qual s’alçava una estàtua representant La Fama obra de l’escultor José Aixa Iñigo; en les seues parets, setze espills de grans dimensions i penjant del sostre vint-i-set canelobres amb cent trenta-cinc llums, i al fons un gran piano de cua per a amenitzar les vetlades. Després del seu tancament es va establir allí el Banc de Biscaia, que encara va conservar part de la seua decoració, però en dos anys la piqueta va acabar amb tot.
En la fotografia, la plaça de Caixers ja està pràcticament desapareguda i amb ella el Salón París de Paco, que a banda d’enllustrar el calçat, donava servici de “escritorio, retrete y lavabo”. Tot el procés va ser molt ràpid, potser massa ràpid segons denunciava la premsa republicana i d’esquerres de l’època: molts inquilins van haver de buscar-se la vida en temps rècord i, pel que fa als negocis i comerços, els que tenien un cert nivell van sobreviure i van poder traslladar el seu negoci, però la resta va haver de tancar definitivament… Els processos d’expropiació pública i trasllat de veïns pareix que no n’aprenguen mai, de la forma de tractar civilitzadament i amb cura les persones afectades. I si no, que li ho pregunten al “rellonger de la Baixà de Sant Francés“.
La reforma i desaparició de la plaça de Caixers i la Baixada de Sant Francesc, subsumides en la nova plaça de l’Ajuntament a partir de 1930
L’explicació de la falla
L’inici de la Baixada de Sant Francesc cap a 1920
La Baixada de Sant Francesc enderrocada, al fons subsumint-se en la nova plaça de l’Ajuntament, en 1930 (Arxiu Municipal de València)
