És un aperitiu que fan al Baix Maestrat i el Delta de l’Ebre, que és terra (o mar) de llagostins. És un animalet menut, que es cou de seguida i cal vigilar que no quede ressec, que és el que pot passar si el deixem massa temps al foc. El costum és adobar-lo, ja a taula, amb unes gotes de suc de llima, però també hi ha qui suca les cues amb allioli, que per a este menester no ha de ser massa fort, ja que, si no, arrasaria el sabor genuí de l’animal.
A Vicent Andés Estellés li agradaven el llagostins i, en parlar de Benicarló, va fer la següent poesia per al Mural del País Valencià:
Benicarló, blancor acreditada
carrers que van de dos en dos al mar
i vora el mar miren caure el crepuscle,
veuen pujar la lluna o soledat,
i senten por, una por molt petita,
com grum de sal, i se’n tornen a casa
i van al llit sense sopar i assetgen
tota la nit el patiment del mar
com quan, al camp, va de part la vedella
amb uns gemecs que omplen tota la nit,
tota la nit, tota la casa, el món:
Volen balcons com davantals per l’aire,
l’aire feroç, de novençana fúria.
Hi ha mamelletes de llimó a la taula,
i, de cristall, arriben en grans plats
els llagostins pontificials, novicis.
Ingredients (4 racions)
1 kg de llagostins, 1 llimona, oli d’oliva i sal.
Preparació
De primer farem un foc de llenya i, quan només hi haurà les brases, no massa vives, posarem els llagostins en la graella, els salarem, els arruixarem amb unes gotes d’oli i deixarem la graella sobre les brases. En estar fets per un costat (cosa d’un minut o un parell de minuts) els tombarem i els farem de l’altre. Finalment els traurem, els posarem en els plats i ho adornarem amb quarts de llima.









