Al sacerdot de Xàbia Antoni Llidó el desaparegueren en Xile en 1974. El van torturar i el van assassinar perquè havia triat com trien els hòmens justos: s’havia posat al costat dels més desafavorits de Quillota, en la diòcesi de Valparaíso, que és tant com dir que s’havia posat al costat de tots els desafavorits de la terra; s’havia unit al moviment Cristians pel Socialisme i s’havia entusiasmat amb l’aplegada de Salvador Allende a la presidència.
En Xile, i abans les parròquies de Balones i Quatretondeta, va voler fer de l’educació una ferramenta d’avanç popular i d’alliberament individual. Un arma carregada de futur, com Grabriel Celaya volia la poesia. En aquells dies abrandats de 1964 dictava un curs radiofònic de batxillerat per a que els seus alumnes pogueren estudiar de nit i treballar de dia. Vos ho imagineu? Podeu visualitzar aquella gent, els vostres iaios, potser, o els vostres pares, al costat de la ràdio, amb llapissera i paper guanyant, ratlla a ratlla, lletra a lletra, la llum del milacre de l’alba en un país de tenebres?
Als mandarins de l’Església espanyola, que feien desfilar Franco davall pal·li, i deien que “el rico es para el pobre el administrador de la providencia”, no els degué agradar que la plebs sabera que un i un en fan dos, de manera que enviaren a Antoni a l’ostracisme en l’Hospital Militar de la Marina del Ferrol en 1967. Un colp dur, però a un home just el pots retardar, no detindre. Dos anys després, en 1969, Antoni va fer les maletes i se’n anà a Xile a convertir les pedres en pa.
Allà el mataren. Van ser ells. Els assassins d’Antoni Llidó, de García Lorca, de Giordano Bruno.
Hui no sabríem la veritat d’Antoni de no ser per la tasca infatigable de la seua germana Pepa, que regirà cel i terra per tal de posar llum en la seua història.
Des del 2024, l’any del cinquanta aniversari de la seua mort, en l’institut més antic de Xàbia (el que du el seu nom), hi ha l’escultura d’una campana per a honorar la memòria d’Antoni Llidó. El dia que la inauguraren, de peu entre l’escàs públic, vaig recordar una cançó de Víctor Jara, un altre home just, que compartí martiri amb Antoni a mans dels mateixos assassins. En “El martillo” Jara deia que: “Si tuviera una campana, tocaría en la mañana, tocaría en la noche, por todo el país / alerta el peligro, debemos unirnos para defender la paz”.
Eixa cançó va sonar moltes vegades en una cinta de casset que duien els meus pares al cotxe. Escoltàvem a Jara, escoltàvem el “Fulgor y Muerte de Joaquín Murieta”, de Pablo Neruda, escoltàvem a Joan Manuel Serrat cantant a Antonio Machado i a Alberto Cortez denunciar iracund l’extermini dels palestins de Sabra i Xatila. A mamar l’equidistància.
Ara, la setmana que ve, començaré el meu primer curs com a professor de Valencià en l’institut Antoni Llidó, el mateix on vaig estudiar. Serà bonic i serà estrany. Però hi haurà una campana que mirar per a recordar-nos a nosaltres mateixos perquè fem el que fem. I un exemple, per a quan vinguen els inspectors de Pérez Llorca a emmerdar-ho tot i tractar de matar, una altra vegada, la llibertat que només l’educació pot donar.
