En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes ‘La gent que viu al món’. Amb la col·laboració de la investigadora Maria Lacueva, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha demanat a dotze escriptores valencianes o establides a terres valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’eixos contes. Els contes es van publicar cada mes al llarg de 2025, dins de la celebració de l’Any Maria Beneyto, i este de la menorquina Esperança Camps en va ser el dotzé i darrer.

Diuen –ella m’ho conta—que era un dia tot enlluernant de maig. Quan descriu, amb aqueix gest tan ple de les seues mans i els seus ulls, l’ambient, jo hi veig les plantes, resignades al balcó però cridant flors al carrer. Unes flors mínimes, de plantes pobres, és clar. Geranis, herba-sana i plantatge, unes fulles grosses que servien per a les cremades. Ah! I aquella mata misteriosa que ningú no va sembrar i que un dia, sense demanar permís, li va regalar un bé de Déu de flors inesperades.

Ara, tants anys després, hi pensa, en aquelles flors ignotes i li ve un somriure que a moments se li gela. Amb un gest de la cara, la incite a continuar. Pensa en l’enveja malaltissa de les veïnes que ni tan sols allò, ni tan sols el fet de tenir unes flors esponeroses, carnoses, quasi humanes, li podien perdonar. Què n’havia de fer, pobra dona d’aquelles flors? De què en presumia ara? Com és que ara ens les passa per la cara? I tantes altres banalitats que mai no van gosar de dir-li amb paraules, però sí amb gests, i amb aquella mena de menyspreu que només surt bé si s’ha practicat prèviament.

M’ho conta, com em conta l’estretor del carrer i de la vida manllevada que es va veure obligada a viure. Una vida amb l’aire racionat, sense gaire blau i sense gaire groc. Sense mar. Per això, aquelles flors frondoses que semblava que mai no es marcirien, van ser, em diu, el més semblant a una vida viscuda. I té gràcia que m’ho conte ara, quan està tan al caire. Totes dues estem al caire de l’abisme. Som a l’entrellum. Dues velles arrugades assegudes al sol, ara sí, ara sense limitacions, contant-nos la poca vida que hem viscut, perquè la vida no són els anys. La vida és potser, tot allò de bo i de dolent que els anys poden encloure. N’hi ha de més plens i de més buits. Els nostres eren dels buits. I no perquè nosaltres ens ho cerquéssem, que ella mira que va maldar per sortir del cercle que l’estrenyia. En el meu cas, potser sí que en un moment donat vaig trobar un trau per on sortir, fer la meua tasca, i tornar a entrar. Sempre m’han agradat els racons i les mitges fosques. Però ella! Ella sempre hauria volgut destacar. Si em demanes que la dibuixe potser la faria amb una bola de ferro lligada al turmell. És que és així, perquè ella em conta això de les flors i de l’enveja de les veïnes i de mig carrer, però quan en va voler sortir del carrer, sempre va tenir un peu que la trepitjava amb força. Generacions de peus opressors. Primer el de l’àvia impedida dins el llit. El dinar, el bací, l’esponja i les fregues amb colònia revinguda. Després, el peu de son pare i el de sa mare, que potser és el més incomprensible de tots els peus possibles per a una dona com ella. Van durar anys, aquells peus, però ella s’aferrava a les flors màgiques que cada any li florien al balcó i pensava que potser, a la pròxima poncellada ja no tindria aquest peu damunt el coll i emprendria el vol com les papallones que a vegades es posaven damunt els pètals. Quan els pares van morir, en diu, ja estava tan esgotada i tan avesada a arrossegar aquell pes, que la floració va ser eixorca i ja no va tenir coratge per sortir d’aquell carrer estret i anar a cercar el blau i el groc i la mar.

A poc a poc, els geranis, l’herba-sana i aquelles fulles carnoses per a les cremades van perdre la vivesa que sempre havien tingut. A desgrat de les mesures contra la contaminació que havia aprovat l’ajuntament, a pesar que l’aire semblava cada dia més net, la supervivència d’aquelles plantes del balcó era més i més complicada. I per bé que ella ho va intentar tot per a mantenir-les vives. Vides paral·leles, em diu. Elles es marcien i jo també. Jo li dic que a totes ens passa, això, que ens fem velles i que rai, si només es marceixen les plantes del balcó. Però ves, a qui vull enganyar, ara?

Ja he dit abans que totes dues estem al caire, i ara us dic que parlar de les plantes exuberants del balcó d’aquesta desconeguda és només una manera de deixar passar el temps. Calcule que amb una hora ho tindrem enllestit. Una horeta curta, potser. Totes dues hem vingut voluntàriament a passar els nostres darrers dies al centre. Vam signar un contracte que especificava totes les cures, tots els serveis i tots els luxes amb què viuríem i una data de venciment. I avui és el dia. És cert que hi ha una clàusula de rescissió, com en tots els contractes, però és tan complicat que aparega una ànima generosa i decidesca traure’ns d’ací… Per això el protocol ja està en marxa. S’han fet les primeres comprovacions. Nom, data de naixement, persona de contacte, nombre del compte bancari i altres minúcies que es podrien estalviar. Ella sí que ha volgut tastar el desdejuni especial que ens han preparat. Jo, no. A mi em sobren els minuts. De fet, us he contat la seua vida per no contar-vos la meua. Més sòrdida i sense flors al balcó. Ens han demanat que arreplegàssem les nostres coses, que les repartíssem entre les altres residents si no volíem que anaren a la caritat i que, si volíem, escrivíssem una darrera carta a algú. Això sí que ho he fet. L’esteu llegint, ara. És un poc desordenada, però he de reconèixer que quan ella m’ha començat a explicar això de les flors esponeroses que van florir no sap ben bé per què, se m’ha regirat l’estómac. Sempre he odiat les flors, i encara més, les tallades. A l’altre paper hi trobareu la llista d’assassinats que vaig cometre i que mai van ser resolts per la policia. Ja fa molts anys, diria que tots han prescrit, però ara ja és igual perquè, voluntàriament, avui s’acaba tot.

Aquesta gent, que és tan endreçada, també ens ha demanat que ens dutxàssem, com si no ho féssem cada dia. Avui, però, per gentilesa de la casa, ens han deixat del doble de temps per a fer-ho i ens han donat tot de locions i cremes perquè els nostres cossos fessen bona olor. Cadàvers perfumats, serem, quan s’acabe aquesta hora curta.