‘Scriptura Restituta’: els dietaris que tornaren la veu al valencià

by | 05/03/2026

Els textos privats recuperats per Alaitz Zalbidea revelen la lluita per normalitzar la llengua a principis del segle XX
Temps de lectura: 3 minuts

La història de la llengua no se’ns ha explicat bé, em deia l’altre dia un amic. Potser. És cert que en el cas dels valencians, sabotatges a banda, els sobredimensionaments i la histèria col·lectiva no han ajudat a contemplar el panorama d’una manera clara. Almenys així ho escrivia l’altre dia a propòsit del nou llibre de Josep Daniel Climent, Un país de llengua, i ho repetisc ara sobre el d’Alaitz Zalbidea, Scriptura Restituta, El reviscolament lingüístic en les memòries privades valencianes del segle XX, Premi València Nova d’Assaig 2025.

En qüestions de llengua i literatura les coses són, depenent del cas, més fàcils o més difícils d’entendre, però són sempre a escala humana. Si oblidem l’escala humana de la llengua, tindrem a les mans teoritzacions grandiloqüents i precioses, però perfectament inútils. A més, no entendrem res.

Precisament del costat més mundà de la història lingüística va l’assaig de Zalbidea, que recupera textos privats, concretament dietaris valencians escrits en valencià durant la primera part del segle XX, després d’un desert previ malauradament massa llarg en este tipus de materials. Va pel costat més mundà, dic, i això és importantíssim, perquè, si les pàgines escrites amb voluntat “pública” i de cert artifici són importants per a entendre la història de qualsevol, diríem, “cultura lingüística”, no en són menys, de fonamentals, les que s’han parit com a part del corrent de la més absoluta rutina literària, com a una part més del nostre discretíssim dia a dia, potser amb alguna vel·leïtat d’estil, però sense excessos retòrics ni requisit d’aplaudiment subsegüent. Són papers importants, per tant, perquè evidencien normalitat d’una llengua –o anormalitat, en el cas de la seua absència–.

Fou exactament això, de fet, el que passà en el nostre cas: a mitjan del segle XVIII, l’ús privat escrit del valencià trontolla. Almenys en els textos de certa consistència. A final de segle el fenomen és ja clamorós. Les causes són conegudes i no les repetiré ara. El fet, però, és que el quasi absolut desert de memorialística valenciana en valencià a partir del ja relativament famós quadernet del capellà de Montaverner, Josep Esplugues (1731-1787), és una dolorosa constatació documental. El mateix Zalbidea ho recorda. Aquell desert podria haver sigut definitiu sense la recuperació escrita parcial de finals del segle següent, el XIX, centrada sobretot en la poesia en el cas del País Valencià, però que arrossegà una mica –una mica, només– a altres gèneres en prosa… com els dietaris personals, ressorgits per fi d’entre les tenebres a inicis del segle XX.

És ací on posa el focus Scriptura Restituta, que, a banda de fer un estudi de la producció de l’època i les seues patologies lingüístiques, recupera tres textos inèdits, diversos entre si i cabdals per a entendre l’estat social –i mental, en el fons– del valencià a inicis del segle que ho canvià tot. Són el dietari d’Andreu Ivars, religiós de Benissa; unes breus pàgines de joventut molt optimista de Manuel Sanchis Guarner; i nous materials de Nicolau Primitiu, que s’afigen a la seua ja coneguda i majúscula producció de literatura privada. El primer relata les convulsions de l’estiu de 1936, que el portaren a la mort, perquè fou assassinat absurdament poques setmanes després. El segon intenta unes línies testosteròniques molt del gust de 1929, que, de fet, recorden l’Ícar o la impotència de Perucho i que malauradament es quedaren en mer indici, perquè el futur conduí a Guarner cap a la filologia. Finalment, del tercer, etern vers lliure del valencianisme, es recuperen fragments produïts entre 1932 i 1935, claus per a entendre el moviment i els seus avanços i traumes de preguerra.

Als cafeters d’este país, que no en som molts, però que som molt cafeters, són línies que ens emocionen. Són, al capdavall, línies que intentaven una normalitat que no existia encara. Eren línies militants, per tant, enmig d’una realitat prometedora però refractària, llavors, quan tot era difícil però no impossible. Ara les podem llegir. Agraïm-li-ho a Zalbidea, que s’ha passejat els arxius.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

Et pot interessar

‘Ai, Mília’, de Magda Añon Espert

‘Ai, Mília’, de Magda Añon Espert

‘Ai, Mília’ narra una successió de fets que conduiran cap a l’aniquilació i la dissolució d’una estirp durant la postguerra. Una novel·la que és un repte i un atreviment que exalça, per qualitat i trencament, la literatura valenciana

‘Maièutica’, de Francesc Server Mut

‘Maièutica’, de Francesc Server Mut

El mític moment en què Pau Salvà Ferrer i Lluís Belda Mistral es coneixen a través d’Anna Soler Pitarch: una novel·la hereva de Bolaño, Kundera, Nothomb, Palàcios, Perriand…

Soc una senyora gòtica (del nord)

Soc una senyora gòtica (del nord)

Em poso calenta amb les randes negres, les joies antigues, els rellotges de cadena, els llibres vells, els mobles que han vist moltes coses, els cementeris