Davall la llum del Fill i el mantell de la Mare, pose a la disposició de València la meua carn i la meua sang. Amb les armes beneïdes netejaré els carrers de la Pudor, i el Foc Sant allunyarà els Aberrants de la nostra calma. Els meus ulls voran allò que a simple vista s’amaga i el meu pols no tremolarà a l’hora de devastar les ànimes impures. 

El jurament ha sigut pronunciat. Per mi i per tots els devastadors que mamprendrem la missió de recuperar València, hui 18 de març de 1874. El Pare Teodor ha proclamat amb tota solemnitat, davant de les milers de persones que han assistit a la Catedral de Santa Mònica, el discurs que tantes vegades ens ha exposat als devastadors, per a motivar els nostres cors i despertar la nostra valentia.

Enguany, en el sermó posterior, ha fet èmfasi en la difícil tasca que ens espera a nosaltres més enllà de les portes del temple on ens congreguem, fora del nucli antic. Bona part som novençans que ens enfrontem a la nostra primera missió en complir els 15 anys. Cent trenta-sis és el número de devastadors que ens endinsarem, des de l’altra part del riu Túria, en la majestuosa ciutat de València, ara segellada i fortificada.

Les portes de la Catedral de Santa Mònica s’obrin, espentades per dos alguatzils, i permeten entrar la primera llum del dia, que ens banya i ens cega, com si fórem criatures nocturnes arraconades en la foscor. El Pare Teodor conclou el sermó i ens beneïx. Com si això ens haguera de protegir. Seguint el protocol, els devastadors més pròxims a l’entrada s’alcen i abandonen el temple.

En arribar el meu torn, deixe el seient i abandone el temple pel passadís central. Em seguixen amb la mirada els rostres dels reis, sacerdots i devastadors morts que hi ha pintats en grans retrats. Ells sí que saben al que ens enfrontem. Quan ens trobem fora, les portes de la catedral es tanquen. A pesar de la multitud congregada, un silenci sepulcral s’apodera del pont dels Serrans. Tots els devastadors ens preparem, parlant amb nosaltres mateixos o resant, que a efectes pràctics és el mateix.

Ens cerciorem que funciona la nostra arma sagrada: l’ignisabre. Va ser creat per Martina l’Abrasadora, la primera de nosaltres. Es tracta d’un sabre d’aparença normal i corrent, però que alberga un mecanisme secret a l’empunyadura que només un veritable devastador pot activar. En posar allí la mà, la fulla es cobrix amb les flames del foc purificador. És la nostra més valuosa ferramenta per a destruir l’enemic i reduir-lo a cendres. El foc és l’únic mitjà per a curar València de la seua maledicció.

Les nostres robes, de cuiro negre, ens fan invisibles durant la nit i temuts durant el dia. En el meu cas, cauen sobre un cos prim però fort, forjat en la duresa d’anys d’entrenaments i privacions en la unitat dels Devastadors de la Flama. A vegades, quan em veig reflectit en la meua espasa o em mire a l’espill, em costa creure que encara siga tan jove. Duc en els ulls grisos el pes de la separació i la fatalitat de qui sap que viu per al sacrifici. La meua boca no recorda què és un somriure despreocupat. Diuen que soc aspre, rude i desconfiat, però com seria qualsevol en la meua situació? La pell, la duc coberta d’arraps i ferides: el mapa del meu país. La llum que em marca el nord és la flama del meu ignisabre.

Després de les robes, ens col·loquem el nostre veritable rostre, inspirat en les màscares de la pesta. A l’interior del llarg pic de la màscara hi ha un remei d’herbes amb romer, herba-sana i gesmil. Ens protegix contra la Pudor, que és inconfusible i capaç de fer perdre el coneixement a una persona adulta. Els devastadors més espavilats portem una xicoteta reserva d’herbes en una alforja, on també guardem queviures i una cantimplora amb aigua. Ens han advertit que el remei de la màscara deixarà de funcionar després d’unes hores i caçar es tornarà insuportable.

Són molts els devastadors que moren a causa de la gravetat de les ferides o infectats per la Pudor. Però, així i tot, la vam véncer l’any passat i això va permetre els valencians eixir al carrer i plantar les falles en la ciutat. I és que València no pot permetre’s no cremar les seues falles, encara que siga sempre enmig de la foscor i la incertesa: són l’única manera d’allunyar els Aberrants.

Es tracta de bèsties estranyes i malvades que provenen d’algun lloc llunyà i cauen sobre nosaltres en forma de castic. Aguaiten pel clavill que s’obri al cel la nit de Sant Josep, mostrant colors desconeguts i olors que fan que la Pudor parega un bàlsam. I només les altes flames de les falles cremant-se són capaces d’espantar-les. Temen al foc, o tal vegada a una altra cosa. Al que simbolitzen les pires. O a les pregàries del poble de València al peu dels ardents monuments.

Travessem el pont dels Serrans, amb el riu Túria davall dels nostres peus desitjant-nos sort, mentres la veu de ma mare balla en la meua memòria com un llunyà murmuri: I quan el drac d’aigua caigué, la seua sang, que era tota d’aigua, començà a córrer per la terra i formà el riu Túria… Si visquera, se sentiria orgullosa de mi? M’ho pregunte més sovint del que voldria admetre. Hauria volgut que em convertira en una bèstia assassina de persones infectades? Tracte de buidar la meua ment de records i preguntes condemnades a no rebre resposta.

Ens acostem a la gran porta, instal·lada en l’arc de les Torres dels Serrans. L’entrada a l’infern. Allà dins pots anar per lliure o unir-te a un grup, cosa que és recomanable si pretens sobreviure a la missió. Però no he fet cap amic durant el dur entrenament. A penes parle amb ningú mai. L’única persona amb què m’he relacionat és l’instructor de la institució i devastador més veterà, Joan el Raspall. Té vora 25 anys i ha sigut el meu mestre durant el meu llarg entrenament. No estic disposat a decebre’l.

Els mesos previs a la missió, les gents comentaven la notícia del moment. Pel gener, Alfons XII va tornar a Espanya i va ser proclamat rei en les Corts. Això culminava la restauració de la monarquia dels Borbons. Amb tot, eixe fet fonamental es produïa en les dates més complicades per a la ciutat. Tota Europa sap, o almenys ho ha sentit, que les Falles de València representen una època convulsa, repleta d’històries i relats terrorífics. Alguns periodistes i novel·listes visiten la ciutat a la recerca de la veritat sobre la Pudor i els Aberrants, però només hi troben silenci: l’Església de la Flama no permet a ningú furgar més enllà de la superfície.

A més, moltes regions temen que la misteriosa epidèmia que arrasa la Ciutat Vella de València tots els anys escape de les nostres fronteres i s’expandisca sembrant el terror i la mort en altres llocs. Uns altres neguen l’existència de l’epidèmia. Riuen i fan bromes quan se’ls parla d’infectats i monstres aberrants que apareixen en un clavill al cel. Però els Devastadors de la Flama no hem de preocupar-nos del que diguen fora. Només tenim un objectiu: netejar València i erradicar la Pudor. M’he estat preparant des dels 10 anys per a la missió i pense complir-la coste el que coste.

Potser la idea d’entrenar des de tan jove puga resultar xocant. Els instructors de la institució ho saben i la pressió i l’exigència són progressives. Al principi només fem exercicis fàcils i aprenem tècniques de lluita simples. Amb el temps, es veu qui serà capaç d’aguantar i qui haurà de retirar-se i convertir-se en servent de l’Església de la Flama. És un destí molt habitual.

No va ser el meu cas, potser per la meua set de venjança. Tinc clar que l’enemic no és un altre que la Pudor i que el destí que València em reserva és el de convertir-me en un guerrer sense igual, capaç de sobreviure a totes les missions a les quals m’enfronte. En uns anys, i espere que en siguen molts, el meu rostre estarà pintat en un gran quadre de la Catedral de Santa Mònica i els devastadors del futur el reverenciaran plens de desig de semblar-se a mi.

La barrera de les Torres dels Serrans s’obri lateralment i, quan creuem tots els devastadors, torna a tancar-se. Es fa el silenci. Sue i em recorren calfreds per tot el cos. No puc vore els rostres dels meus companys, només les màscares de llarg pic, però sé que estan igual que jo.

Llavors Joan el Raspall alça el seu sabre al cel i arranca a córrer mentres crida amb una veu que fa fredat. Tots els devastadors anem darrere del nostre instructor, sabedors que a l’altre costat de la foscor ens espera el perill i potser la mort. Els nostres crits retronen entre els carrers deserts i ràpidament prenem posicions. Alguns ja s’han agrupat en unitats i planegen estratègies: fer-se amb una avinguda, assaltar les cases més grans, cobrir els edificis públics. Continuem corrent i contemplem les finestres i balcons de les façanes. Com si esperàrem que l’enemic aguaitara, demanant a crits que l’eliminem. Però no, els infectats per la Pudor, tot i haver caigut en la infecció, no són estúpids.

La Pudor opera com un ens compartit. No és que controle totes les seues víctimes, es comporta més prompte com una xàrcia empàtica amb capacitat de sentir el dolor alié i reaccionar a ell. L’Església de la Flama defén que els infectats són sers impurs que insulten la Mare i el Fill amb la seua mera existència. Però no venen de l’infern. Per dur que resulte, les criatures que exterminarem durant les pròximes hores eren persones. Tenien nom i cognoms. Sentien i estimaven. Només van tindre la mala sort de no escapar a temps de la Pudor. I eixa és una cosa que, en realitat, li pot passar a qualsevol.

La Mare i el Fill et col·loquen on has d’estar. Ma mare ho deia tot el temps. A ella també se la va emportar la Pudor, igual que a mon pare, quan jo tenia només 10 anys. Des de llavors l’Església de la Flama va cuidar de mi, com de la resta d’òrfens. Érem desemparats sense més opció que convertir-nos en servents del clergat o en devastadors. En qualsevol cas, un destí millor que ser víctima d’una plaga sense compassió que et devora i et podrix la carn i el cervell.

Un crit fragorós ens obliga a detindre’ns en sec. Els vidres de les finestres vibren i sentim la tremolor del terra a través de les botes. Des de la meua posició no arribe a vore el final del carrer dels Serrans, que s’estén fins a girar lleugerament en la plaça de Manises. De sobte, tots els ignisabres s’encenen a l’uníson, també el meu. Les flames cobrixen la fulla fins a la punta i l’arma brilla com mai ho ha fet. També el meu sabre sap que ha arribat l’hora de la veritat. Un cor de veus comença a murmurar paraules inconnexes. Són els meus companys devastadors, que tracten de conjurar el mal que s’acosta.

―Ja venen! Ja venen! Ja venen! Ja venen!

M’unisc i murmure també. Però se’m fa un nuc en la gola que no em permet continuar. Alguna cosa ve des de la llunyania. Alguna cosa que es mou molt ràpid. Els crits i gemecs d’altres devastadors que estan davant de mi em gela la sang i no entenc la magnitud del desafiament fins que una imatge incomprensible pren forma davant dels meus ulls…

‘Capítol 1. El jurament’ de la novel·la fantàstica ‘Els Devastadors de la Flama: el misteri de les falles fosques’, de Marc Balaguer, Premi Diafebus. Il·lustracions: Isabel Badal Boné