Fa uns dies, el festival València Negra li atorgava el Premi Francisco González Ledesma a Dennis Lehane, i jo m’alegre de totes les coses bones que li passen. La felicitat que m’ha regalat, al llarg dels anys, no té preu. Ni la forma d’observar la realitat que m’ha ensenyat. Els autors que ens impacten són, potser, com algunes drogues, que, més que una substància externa, són catalitzadors que activen allò que tenim dins. No ho dic per experiència ni en soc cap apologeta. Més aïna al contrari. Senzillament he llegit a Escohotado.
Lehane té un aspecte entranyable de bonhomia irlandesa. I alhora és inevitable imaginar-lo bevent colpets en un bar sòrdid, a la vora del Mystic, junt amb Sean Penn i els germans Savage. Sé que Lehane ho intenta una i altra volta però és complex deslligar-se d’ella quan has escrit una obra mestra com Mystic River, la primera novel·la independent que publicà després de cinc entregues de la sèrie de Kenzie & Gennaro. L’etiqueta negra és inexacta. Potser servix per a la parella de detectius, però en general va molt més enllà en la seua obra. Lehane és un gènere. El crim en ell és a penes un pretext per a escorcollar en l’ànima humana, en les nostres misèries, en el bestiari que pobla els barris de Boston.
Diria que he llegit tota l’obra de Lehane, com la de Bukowski. En la vida topetes amb autors que devores amb ànsia, de forma compulsiva, fins a l’extrem que en un moment donat trobes la necessitat de dosificar-los. I quan ho has llegit tot, els relliges.
Deteste la mitomania, però confesse cert punt de fan amb Lehane. Comprí Small Mercies només eixir, aparquí tots els volums que fan cua en la tauleta de nit i la devorí en uns dies. No la posaria entre les seues novel·les de gamma alta, però només començar vaig sentir eixa comunió amb la seua forma de narrar, tan familiar. És Lehane i ho perceps des del minut 1. Pertanys al seu territori literari des de fa dècades.
Com tantes altres grans pistes literàries, Lehane és culpa de Vicent Chilet (no deixen de llegir, per cert, el seu deliciós Slow West). També Richard Ford ho és, per exemple. Lehane em pareix inabastable, com Ford. Ni encara que visquera mil vides aplegaria a ser capaç d’escriure un sol paràgraf com ells. Però les seues influències són essencials per a la meua felicitat com a escriptor. D’u he pres allò negre com a pretext, com a context. De l’altre, la ciutat com a secundari de luxe. I els estaré sempre agraït, de forma pública i notòria.
Si el temps no s’haguera convertit per a mi en un luxe asiàtic, deprendria anglés només per a poder llegir a Lehane i a Ford en versió original. Per descomptat, començaria per Mystic River i The Sportswriter.
Ho porta imprés en la mirada: Lehane és també un tio llest, que s’ha bolcat en la narració audiovisual, molt satisfactòria i rendible. Pot ser, en el fons, el gran enemic de la novel·la és la narrativa audiovisual. Si es fan sèries extraordinàries pareix lògic inclinar cap ací l’entreteniment i acabar arraconant els llibres. ¿Com abstraure’s a l’atracció irrefrenable de la pantalla, als seus recursos visuals i sonors, cada volta més elaborats, més seductors?
Jo continuaré rellegint a Lehane, a Ford, a Bukowski. Les sèries són magnífiques. Que les fruïsca qui vullga. Jo soc home de fermes fidelitats.
Foto de portada: Fotograma de ‘Mystic River’
