Xarrem amb Juan Francisco Ferrándiz (Cocentaina, 1971) a propòsit de la publicació de La Llotja de la Seda (Grijalbo | Penguin, 2026), una ficció històrica que ret homenatge a un edifici que amaga, entre les seues pedres, la gran història d’una ciutat, d’un poble i d’una revolució. La primera vegada que el vaig entrevistar es definia com un “divulgador del patrimoni immaterial valencià sobre llegendes, rondalles i fets insòlits de la nostra història”, i ara afig: “continue sent aquell mateix divulgador perquè dins d’este llibre també trobem llegendes i màgia morisca, ja que al final tot es combina”. La seua última novel·la és considerada “la gran saga històrica sobre la València del segle XV”, amb evocacions a Ken Follet, on un edifici és un protagonista més de la seua novel·la. Parlem d’història, de llegendes, de València, de literatura, de curiositats i de com un dels seus somnis per complir és “vore alguna de les meues obres en la pantalla”.

Continues pensant que la curiositat és el motor de la teua vocació com a escriptor? Crec que he descobert alguna cosa que els mercaders sabien de fa mig mil·lenni sabien i que es va perdre amb el temps. I és què significa realment la Llonja de València. Amb esta novel·la no puc deixar de voler transmetre al lector coses importants i, sobretot, eixa sensació de viatjar en el temps, d’estar directament en el segle XV.

Com naix la idea d’esta ficció? Tot va començar amb una novel·la anterior, La llama de la sabiduría, que em va mostrar el camí. A més, de la Llonja es conserven els documents constructius, les factures, els noms de tots els qui van treballar… I tot això és el que forma la base d’este llibre.

La Llotja de la Seda se situa en la València del segle XV, en plena expansió comercial. Què va ser el que et va fascinar d’este període històric fins a convertir-lo en el cor de la novel·la? El que més em va fascinar és sentir que València, en un moment donat, va ser el centre quasi del món. Es produïen dos fets: el primer és que en 1453 els turcs conquisten Constantinoble, de manera que es talla el comerç del Mediterrani oriental i Venècia, que era la gran potència, trontolla. Llavors València, amb el talent dels valencians i el seu esperit mercantil, es veu catapultada. Darrere de l’esplendor literari del Segle d’Or hi ha una gran riquesa i tot això vol representar-se amb una punyada damunt de la taula que és una edifici que enlluerne a tots. Jo tinc una especial il·lusió que esta novel·la puga impulsar València com altres novel·les ho han fet amb Barcelona, Sevilla, Madrid…

La novel·la combina intriga, corrupció i assassinats amb una ambientació històrica molt detallada. Quin equilibri busca entre rigor documental i ritme narratiu? Per a mi el més important és el to narratiu. Esta novel·la és viure la vida d’una família ­–de la família Ibarra– i com creixen, com comencen sent ell un jove picapedrer sense expectatives i ella una filla d’una remeiera en un senyoriu perdut amb encara menys expectatives. La Llonja dels Mercaders és un escenari preciós, però sobretot el que viurem és l’amor, els secrets, l’emoció, les aventures, les venjances, els misteris i els crims que hi ha darrere de la seua construcció.

En la novel·la es percep una gran faena de documentació històrica. Quina va ser la font o descobriment documental que més et va sorprendre durant la investigació? El document del mestre. L’orde del Consell General de València dient que es construïsca esta Llonja conforme a un pla concret és el detonant. Eixe va ser el gir amb què dius: “Ací hi ha una història que va més enllà de construir un edifici. Hi ha un misteri que encara està per descobrir”. Mai s’havia escrit una novel·la històrica en què la Llonja tinguera protagonisme i he volgut donar a conéixer que és una construcció que naix de València per a tota la humanitat. D’altra banda, va ser testimoni d’un cas de corrupció escandalós que té un paral·lelisme amb els casos que veiem en temps recents. Hi havia una comptabilitat paral·lela, enginyeria financera, s’unflaven les factures… Les mossegades ja estaven inventades fa cinc segles. Qui ho vullga conéixer, que llija la novel·la!

Molts lectors busquen en la novel·la històrica no només entreteniment, sinó també aprenentatge. Què poden descobrir en este llibre? La sensació de conéixer València molt més i, alhora, la sensació de voler saber molt més de València. Espere que en acabar de llegir la novel·la, el lector vullga visitar –o tornar a visitar– la Llonja, anar pel carrer de Cavallers, entrar en la Catedral i passejar la ciutat mirant tots i cadascun dels edificis. T’enamores més d’una ciutat quan t’han murmurat secrets i confidències. Este llibre és una confidència que faig a tots els meus lectors perquè sàpien més coses de València i, sobretot, de la València del segle XV. En definitiva que la capital valenciana siga un referent literari, com ho són altres ciutats.

Podríem qualificar-la com Los Pilares de la Tierra 5.0? No m’atrevisc tant. Crec que la qualificació d’una novel·la sempre és patrimoni del lector. Però esta novel·la beu d’eixe esperit, d’eixa classe de novel·les en les quals l’edifici és un personatge més de la història.