Les cerimònies públiques de l’època moderna sovint han sigut interpretades com a simples demostracions de luxe i magnificència. No obstant això, una investigació recent publicada en la revista Saitabi demostra que darrere d’aquells fastos hi havia una autèntica arquitectura política. Es tracta de l’article “Las entradas virreinales como instrumento del poder real y de cohesión territorial: la llegada del marqués de Denia a Valencia (1595)”, del doctorand de la Universitat de València Guillem Calatayud Murcia, que analitza amb detall la funció de les entrades virregnals i, especialment, la del futur duc de Lerma, Francisco de Sandoval y Rojas, marqués de Dénia, quan prengué possessió del càrrec de virrei de València en 1595.
L’estudi partix d’una idea fonamental: les entrades dels virreis no eren meres celebracions protocol·làries, sinó un instrument de govern destinat a legitimar el poder reial i a reforçar els vincles entre la Corona i els diversos territoris de la Monarquia Hispànica. A través de la cerimònia, el virrei es presentava davant dels seus nous governats com l’alter ego del monarca, mentre les institucions del regne renovaven públicament el pacte de fidelitat i obediència.
Calatayud situa el cas valencià dins d’un ampli context comparatiu que abraça Nàpols, Sicília, Catalunya, Nova Espanya i el Perú. Això permet observar que, malgrat les diferències en l’escenografia o el recorregut de les cerimònies, totes perseguien els mateixos objectius polítics: visualitzar l’autoritat del rei, integrar les elits locals i consolidar la cohesió territorial d’una monarquia policèntrica. L’autor destaca igualment que els rituals no responien a un protocol uniforme, sinó que s’havien anat configurant a partir de la tradició pròpia de cada territori.
La part més innovadora del treball se centra en la reconstrucció minuciosa de l’arribada del marqués de Dénia a València, basada en documentació conservada a l’Arxiu Municipal de València, el Llibre de memòries de la ciutat de València, el Llibre de antiquitats de la Seu i el dietari de Pere Joan Porcar. Gràcies a estes fonts, l’autor pot seguir pràcticament pas a pas tot el procés cerimonial.
Un dels aspectes més interessants és l’anàlisi de la carta enviada per Felip II als jurats de València el 3 de juny de 1595 per a anunciar el nomenament. El document insistix que el marqués havia de “representar” la persona del rei i ordena que se li faça el mateix tractament que als seus predecessors, cosa que posa de manifest que el prestigi del virrei descansava tant en la representació simbòlica del monarca com en la força de la tradició. Igualment, la resposta dels jurats evidencia l’existència d’un llenguatge polític basat en l’obligació, la fidelitat i la gràcia recíproca.
L’estudi també permet reconstruir l’itinerari seguit pel nou virrei. Després de ser rebut a la frontera del regne i a Xiva per una delegació municipal, el marqués de Dénia s’instal·là uns dies a Mislata, on fou visitat pels principals representants de la noblesa i del capítol catedralici, abans d’efectuar l’entrada solemne a la ciutat.
La vesprada del 28 de juny de 1595 tingué lloc l’acte central. Les autoritats municipals eixiren a rebre el virrei al pont de les Mealles i l’acompanyaren fins a la Seu, on prestà el jurament foral. El relat conservat al Llibre de memòries permet identificar els protagonistes de la comitiva i mostra fins a quin punt els jurats exercien un paper essencial en la representació institucional del Regne de València.
Calatayud posa especial èmfasi en el significat polític del jurament. Abans de prendre possessió efectiva del càrrec, el virrei presentava els privilegis reials, els síndics dels tres braços li recordaven l’obligació de respectar els Furs i les llibertats del regne, i finalment ell jurava conservar els privilegis, usos i costums valencians i administrar justícia sense excepcions. D’esta manera, la cerimònia no representava una submissió unilateral del regne al monarca, sinó la renovació pública d’un pacte mutu entre la Corona i les institucions valencianes.
En definitiva, el treball de Guillem Calatayud aporta una interpretació renovada de les entrades virregnals, allunyada de la seua dimensió purament festiva. A través del cas concret del marqués de Dénia, demostra que aquells rituals constituïen una sofisticada eina de representació política, negociació institucional i cohesió territorial, indispensable per al funcionament de la Monarquia Hispànica i per a entendre les complexes relacions entre el poder reial i els regnes de la Corona d’Aragó.
