La derrota de la Unió valenciana en la batalla de Mislata, el desembre de 1348, va marcar un abans i un després en la història política del Regne de València. Tanmateix, si la revolta ha sigut objecte d’una abundant bibliografia per part d’autors com Mateu Rodrigo i Vicent Baydal, el procés repressiu desplegat posteriorment per Pere el Cerimoniós havia rebut fins ara una atenció menor. Eixe buit és el que ompli l’historiador Vicent Royo en el capítol “La traición tenía un precio. La represión de la revuelta de la Unión (1347-1348) en el reino de Valencia”, inclòs en el volum col·lectiu disponible en línia Maiestatis. Procesos políticos y lesa majestad en la Corona de Aragón (1300-1420), coordinat per Mario Lafuente Gómez i Lorenzo Tanzini.
L’estudi planteja una reinterpretació global de la resposta de la monarquia després d’una de les principals crisis polítiques del regnat de Pere IV. Segons explica Royo, el rei va considerar la revolta no només una desobediència, sinó un autèntic delicte de traïció i de lesa majestat, és a dir, un atac directe contra la seua persona i contra la mateixa comunitat política. A partir d’esta concepció, va posar en marxa un sofisticat mecanisme repressiu destinat tant a castigar els culpables com a impedir qualsevol temptativa futura de rebel·lió.
Una de les aportacions més suggeridores del treball és demostrar que aquella repressió no es va limitar a les espectaculars execucions que han quedat fixades en la memòria històrica. En realitat, el rei va combinar diversos instruments: la persecució judicial, la confiscació de béns, les investigacions sistemàtiques, la negociació política amb les elits urbanes i els estaments reunits en Corts, els juraments de fidelitat i fins i tot l’exhibició de la clemència reial quan ho considerava convenient. La repressió, per tant, va ser alhora una operació militar, jurídica, econòmica i simbòlica.
Royo mostra igualment que tot el dispositiu havia sigut preparat abans fins i tot de la victòria definitiva. Abans de l’entrada del rei a València, la Cancelleria ja havia confeccionat un memorial amb un centenar de càrrecs contra els unionistes i una relació de 142 persones acusades, en què es detallaven els delictes atribuïts i els seus patrimonis. Després de la presa de la ciutat es crearen comissions específiques per a dirigir els processos judicials, inventariar els béns confiscats i organitzar la resposta institucional.
La investigació insistix que, malgrat la ràbia inicial del monarca —que segons la seua pròpia crònica arribà a plantejar-se destruir la ciutat de València—, la política repressiva acabà sent fruit d’una negociació constant amb les oligarquies urbanes, la noblesa i el clergat. Les elits valencianes aconseguiren moderar alguns dels projectes més radicals de la Corona, mentres acceptaven renunciar als privilegis i estructures polítiques que havien sustentat la Unió. D’esta manera, les Corts de 1348-1349 es convertiren en un espai fonamental per a redefinir les relacions entre el rei i el regne.
El treball també reconstruïx amb detall el perfil social dels represaliats. Contra la visió tradicional que identificava la Unió sobretot amb la noblesa, Royo confirma que, al Regne de València, el moviment tingué un clar protagonisme urbà. Entre els 142 principals inculpats predominaven els ciutadans acomodats, els mercaders, els juristes, els cavallers integrats en les elits municipals i els menestrals enriquits, mentres que la noblesa estricta representava només una minoria. A més, una part considerable dels acusats disposava de patrimonis molt importants, cosa que convertia les confiscacions en una poderosa ferrament tant política com financera per a la Corona.
L’autor també analitza la repressió més enllà de la ciutat de València. En nombroses viles i comunitats rurals, el rei delegà les investigacions en comissions formades per juristes i oficials reials o fins i tot en alguns senyors fidels a la monarquia. Aquelles inquisicions implicaren desenes de notaris, escrivans, saions i altres funcionaris, que durant anys revisaren documents, prengueren testimonis i negociaren multes o sancions. El desplegament administratiu posa de manifest fins a quin punt la monarquia baixmedieval disposava ja d’una maquinària burocràtica capaç d’arribar a pràcticament tot el territori valencià.
En definitiva, el capítol de Vicent Royo va més enllà del relat dels vencedors i dels vençuts. La seua principal aportació consistix a demostrar que la repressió posterior a la Unió no va ser una explosió improvisada de venjança, sinó una operació política acuradament planificada que serví per reforçar l’autoritat de Pere el Cerimoniós, redefinir les relacions entre la Corona i el Regne de València i consolidar una nova concepció del poder basada en el delicte de lesa majestat i en la defensa de la cosa pública. Es tracta, en definitiva, d’una nova mirada sobre un episodi cabdal de la història valenciana que permet entendre millor com la monarquia de mitjan segle XIV transformà una victòria militar en una profunda reafirmació del seu projecte polític.
