Quan encara s’estan estudiant les extraordinàries restes recuperades en les últimes campanyes arqueològiques d’El Turuñuelo (Guareña, Extremadura), una nova troballa ha tornat a situar Tartessos en el centre de l’actualitat científica. Es tracta d’un carro votiu de fa uns 2.500 anys, conservat de manera excepcional, que els seus descobridors han qualificat com una de les peces més importants aparegudes en les darreres dècades a la península Ibèrica. Més enllà del seu indubtable valor arqueològic, el carro ha reactivat un debat que els historiadors mantenen des de fa molts anys: què era exactament Tartessos, on s’estenia i fins a quin punt la seua cultura era hereva de les tradicions locals o del contacte amb els pobles orientals.
El jaciment d’El Turuñuelo és, probablement, el gran laboratori de la protohistòria peninsular. Des de l’inici de les excavacions, el 2014, l’equip dirigit pels arqueòlegs Sebastián Celestino i Esther Rodríguez ha anat descobrint un edifici monumental d’una qualitat constructiva inesperada, una gran escalinata, nombrosos objectes de luxe i un espectacular sacrifici ritual de cavalls, bous i altres animals, tot seguit de la destrucció i el soterrament intencionat del complex. Cap altre jaciment conegut havia oferit fins ara una seqüència semblant.
El carro recuperat enguany ha aparegut desmuntat, però conserva bona part dels seus reforços metàl·lics de ferro i bronze, mentre que la fusta s’ha perdut amb el pas del temps. Tot apunta que no era un vehicle destinat a la guerra ni al transport habitual, sinó una peça cerimonial emprada en rituals o processons vinculades a les elits. La seua elaboració evidencia un alt nivell tècnic i l’accés a matèries primeres i coneixements que només podien obtindre’s gràcies a àmplies xarxes d’intercanvi mediterrànies.
És precisament ací on comença la controvèrsia. Els responsables d’El Turuñuelo sostenen que les descobertes dels últims anys obliguen a replantejar la geografia tradicional de Tartessos. Durant bona part del segle XX, la majoria d’investigadors situaven el seu nucli fonamental a la vall baixa del Guadalquivir, especialment entre les actuals províncies de Huelva, Sevilla i Cadis, a partir de les fonts gregues i romanes i dels grans jaciments coneguts en aquella zona. En canvi, Celestino i Rodríguez defensen que els assentaments de la vall del Guadiana formen part del mateix sistema polític i cultural i que Tartessos ocupava un territori molt més extens del que habitualment s’havia acceptat.
Esta interpretació, tanmateix, no és compartida de manera unànime. Diversos especialistes han advertit que cal distingir entre una cultura material amb trets comuns i l’existència d’una mateixa entitat política. Alguns preferixen parlar d’una àmplia esfera d’influència tartèssica, amb comunitats molt relacionades entre elles però no necessàriament integrades en un únic poder. Altres recorden que les fronteres culturals de l’edat del ferro difícilment poden entendre’s amb criteris territorials moderns i que la circulació d’objectes, artesans i idees era molt més intensa del que sovint s’havia imaginat.
Una altra qüestió fonamental és la relació entre Tartessos i els fenicis. Hui pràcticament ningú no discutix que l’arribada dels comerciants procedents del Llevant mediterrani, a partir dels segles IX i VIII abans de Crist, transformà profundament les societats del sud-oest peninsular. Els fenicis introduïren nous models comercials, tècniques metal·lúrgiques, formes arquitectòniques, pràctiques religioses i sistemes d’escriptura. El desacord apareix quan es tracta de determinar fins on arribà aquella influència.
Hi ha investigadors que insistixen que Tartessos era essencialment una societat indígena que adoptà innovacions orientals mantenint una personalitat pròpia. D’altres consideren que esta separació és, en gran part, artificial, perquè les elits locals es construïren precisament a través del contacte amb els fenicis i les seues xarxes comercials. En este sentit, alguns arqueòlegs preferixen parlar d’una cultura híbrida, fruit de la interacció continuada entre poblacions autòctones i orientals, més que no d’una oposició entre dos mons clarament diferenciats.
El mateix carro d’El Turuñuelo il·lustra bé esta complexitat. Les tècniques de fabricació i alguns paral·lels tipològics remeten al Mediterrani oriental, però la seua deposició ritual forma part d’un context que sembla desenvolupar-se en el marc de les societats del sud-oest peninsular. Lluny d’aportar una resposta definitiva, la peça reforça la idea que Tartessos fou el resultat d’una intensa síntesi cultural.
També hi ha debat sobre el nivell d’organització política que arribaren a assolir estes comunitats. Mentre alguns autors interpreten els edificis monumentals i els grans rituals col·lectius com a indicis d’un autèntic Estat o d’un sistema protoestatal, altres preferixen parlar d’una xarxa de cabdillatges regionals amb fortes relacions econòmiques i religioses, però sense una autoritat central comparable a les grans monarquies orientals.
Si hi ha un punt sobre el qual sí que existix un consens pràcticament general és que El Turuñuelo està modificant profundament el coneixement de la protohistòria peninsular. Cada nova excavació obliga a revisar hipòtesis antigues, a formular-ne de noves i a abandonar visions excessivament simples sobre Tartessos. El carro votiu descobert enguany no resol els grans interrogants d’aquella civilització, però confirma que encara queda molt per descobrir i que el debat historiogràfic, lluny d’haver-se tancat, continua tan viu com les excavacions que el mantenen.
