Quan l’agost de 2023 la cadena hotelera Castilla Termal va anunciar l’acord amb la família Trénor, propietària del monestir de Sant Jeroni de Cotalba d’Alfauir, per a convertir el conjunt monumental en un hotel balneari de cinc estreles amb spa, la iniciativa es va presentar com una operació modèlica de recuperació patrimonial. Les obres havien de començar durant 2024 i l’obertura es preveia inicialment per a 2025. Tres anys després, però, no hi ha hagut cap intervenció iniciad.

El monestir, declarat Bé d’Interés Cultural i un dels conjunts monàstics medievals més importants de la geografia valenciana, necessita des de fa anys una rehabilitació integral. Precisament este argument fou el principal que es va utilitzar per a justificar l’acord entre els Trénor i Castilla Termal, una empresa especialitzada en transformar edificis històrics en hotels de luxe vinculats al turisme de benestar, com ja ha fet en diversos monestirs i palaus de Castella. El contracte d’arrendament es va plantejar per un període de cinquanta anys i la companyia va assegurar que disposava del finançament necessari per executar una restauració completa de l’immoble. També destacava que seria el seu primer establiment a terres valencianes i una peça clau en el seu pla d’expansió.

Des del primer moment, tanmateix, el projecte va suscitar interrogants que mai no han desaparegut. El principal era fins a quin punt la conversió d’un monument excepcional en un hotel amb spa podia compatibilitzar-se amb la seua funció cultural i amb l’accés públic a un espai que, des de la seua reobertura al públic el 2005, havia consolidat una intensa activitat de visites, concerts, exposicions i activitats patrimonials. En este sentit, els promotors sempre han defensat que l’ús hoteler és compatible amb la preservació del monument i que, de fet, constituïx l’única fórmula viable per a garantir-ne el manteniment econòmic.

No obstant això, l’execució ha resultat molt més complexa del que s’havia anunciat. El projecte necessita un Pla Especial urbanístic específic, així com les corresponents autoritzacions patrimonials derivades de la protecció del conjunt monumental i del seu entorn. A més, el monestir no afecta exclusivament el terme municipal d’Alfauir: tant l’aqüeducte gòtic com diversos elements del paisatge protegit impliquen també els municipis veïns de Ròtova i Almiserà, que han hagut d’incorporar la tramitació als seus respectius plens municipals. Este entramat administratiu ha acabat paralitzant el calendari inicial, però, segons han confirmat els alcaldes dels municipis afectats, el Pla Especial està ara en exposició pública i pendent d’aprovació definitiva, cosa que podria donar par a l’inici de les obres. Mentrestant, de fet, la propietat i els promotors mantenen reunions periòdiques a l’espera que el procediment avance.

Esta situació alimenta també un debat més ampli sobre el futur del patrimoni històric, segons ha denunciat el poeta saforenc Joan Deusa en el seu article “La cripta d’Ausiàs March convertida en piscina”. La necessitat d’inversions milionàries per conservar monuments d’aquestes dimensions és indiscutible, però també ho és el risc que la recerca de rendibilitat econòmica acabe subordinant-ne la dimensió cultural. El cas de Sant Jeroni exemplifica esta tensió: la rehabilitació privada apareix com una oportunitat per assegurar la conservació física del conjunt, però alhora planteja interrogants sobre els futurs usos economicistes i de destrucció d’un espai que forma part del patrimoni col·lectiu.

No debades, el cas de Cotalba va molt més enllà d’un debat entre iniciativa privada i conservació patrimonial. Sant Jeroni no és un edifici històric qualsevol susceptible de canviar d’ús sense conseqüències. És un dels espais fundacionals de la cultura valenciana. Allí reposen els avantpassats d’Ausiàs March i s’hi descobrí el 2016 la cripta familiar del poeta; allí mantingueren una estreta relació els March, els Martorell, els Aragó i els grans llinatges que configuraren el Segle d’Or valencià; allí es conserva un conjunt arquitectònic únic que superposa gòtic, mudèjar, renaixement i barroc, envoltat per un paisatge històric que també forma part inseparable del monument.

Precisament per això, nombroses veus del món de la cultura advertixen que la qüestió no és només qui paga la restauració, sinó quin model de patrimoni es vol construir per al futur. Un hotel pot ser compatible amb la conservació d’un monument si les intervencions són mínimes i reversibles, però la implantació d’un balneari exigix necessitats funcionals —piscines, circuits d’aigua, instal·lacions tècniques, vestidors, climatització o reforços estructurals— que poden alterar de manera irreversible espais concebuts per a una finalitat radicalment distinta. La possibilitat que una piscina o altres infraestructures de spa s’ubiquen sobre o al costat de la cripta vinculada a la família d’Ausiàs March ha esdevingut el símbol d’esta preocupació: allò que per a una empresa és un actiu immobiliari, per a la cultura valenciana és un lloc de memòria.

En definitiva, la pregunta de fons no és si cal restaurar Sant Jeroni de Cotalba —en això hi ha un consens pràcticament unànime—, sinó si la millor manera de garantir-ne la supervivència és adaptar-lo a les exigències d’un negoci hoteler o preservar-ne, per damunt de qualsevol altra consideració, el valor històric, simbòlic i cultural. Perquè els monuments excepcionals no són únicament contenidors que cal mantindre drets: són testimonis irrepetibles de la memòria col·lectiva, i qualsevol transformació que en desfigure el sentit original és, també, una pèrdua patrimonial per al conjunt del poble valencià.

Fotografia de portada: Intervenció de Castilla Termal en el monestir castellà de Valbuena de Duero.