Un dels casos més controvertits de la pintura espanyola del Segle d’Or ha estat sens dubte el de la veritable personalitat de Joan Vicent Macip Navarro (València / Andilla / la Font de la Figuera?, c. 1505 – Bocairent, 1579), més conegut per tots com Joan de Joanes. Fins ara mateix, un pintor sense quasi passat documental durant els decisius primers trenta anys de la seua vida, que l’han convertit en una mena de figura artística un tant fantasmagòrica: primer a l’ombra de son pare i durant la seua existència i posteriorment a ella –quan es comença a tornar-lo a valorar com cal- per la inspiració a la baixa que generà entre els seus col·laboradors i col·legues, els joanescs.

Això i, per si no fora poc, la recurrent confusió de l’obra paterna amb la pròpia fins no fa massa, excessives baldes en una trajectòria excelsa com la seua, tant o més que la d’alguns dels seus contemporanis més reeixits, en un període àlgid per a la cultura i l’art hispànics. Fins i tot, el seu àlies ha contribuït a diluir la seua significada personalitat creadora, en un escenari en què tradicionalment també s’ha barrejat amb els de la seua nissaga. Tant és així que cal d’una volta per totes separar el gra de la palla acudint a la documentació coneguda.

Del nostre protagonista desconeixem fins i tot on va nàixer, encara que les seues arrels paternes es troben molt probablement a Albaida. S’han especulat diversos escenaris, com la Font de la Figuera, València o Andilla, encara que no s’ha trobat la seua partida de naixement o bateig. De les tres poblacions, al meu entendre, les dos darreres podrien ser les més factibles: la primera per estar ubicat el taller i domicili paterns, i, sobretot, la segona perquè dos manuscrits datats en els segles XVIII i XIX de la cartoixa de Valldecrist -on pintà Joanes- referixen tossudament que va nàixer a Andilla, a més de per trobar-se en una de les vies de comunicació que enllaçava el cap i casal amb el Baix Aragó i l’interior valencià, llocs on Vicent Macip, el seu progenitor, treballà molt entre finals del segle XV i principis del XVI, com també amb posterioritat. En este sentit, no hem de descartar en absolut la menuda població de la Serrania -aleshores pertanyent a la diòcesi de Sogorb, ciutat d’on era natural la dona del nostre protagonista-, encara que gran part de la documentació parroquial va desaparéixer en la Guerra Civil i la del l’Arxiu Municipal sogorbí resta incompleta, per la qual cosa no tenim cap certificació al respecte.

Els dos primers documents que al·ludixen (in)directament la seua persona daten de 1531 i 1534, quan possiblement va nàixer poc després de començar el Cinc-cents. I quan se’ns manifesta a través dels documents coneguts ho fa indistintament com Joan Macip i Joan Vicent Macip (en valencià i llatí), però també com Vicent Ioannes fins que hi ha un moment clau en 1575 en què se l’anomena Joan Vicent, ‘àlies Juanes (o Joannes, Joanes i Ioannes)’. És a dir, la versió castellana però majorment llatina per mitjà de la qual era molt conegut popularment des de feia anys. Com que ell experimentà la fama mentres visqué –clau del seu èxit i reputació contrastades-, el malnom acabà prevalent sobre els noms de pila i els cognoms familiars, fins i tot en la documentació a partir de llavors. Una qüestió, la del patronímic, que va estendre’s d’immediat als seus parents més pròxims: Jerònima Comes Monçó, la seua dona sent viuda, Vicent, Dorotea i Margarida Macip Comes, la seua descendència directa, i la seua neta, Francesca Macip Espinosa, on acaba la nissaga en parir un nounat que no va sobreviure, abans de faltar jove en penoses circumstàncies. En compte de ser membres de la família Macip, tots plegats passaren a formar part d’un nou llinatge de caire artístic, sobretot després del traspàs del reconegut pintor: Ioannes, Joannes o versions similars i, en molta menor mesura, Juanes.

De fet, este àlies convertit en una mena de cognom distintiu del llinatge no afectà en absolut altres membres molt pròxims a Joan Vicent Macip, com és el cas de la seua germana Isabel Anna Macip Navarro, casada amb Pere Buera, com tampoc als seus nebots carnals Maria Anna i Joan Baptista Buera Macip, este darrer daurador. Per tant, s’observa amb nitidesa com part d’esta cèlebre parentela, originada pel matrimoni entre Vicent Macip (pintor que sempre apareix esmentat documentalment en valencià o amb el nom llatinitzat, indistintament) i Isabel Navarro, es va transformar gràcies al predicament i la fama del més preclar dels seus membres exercint el seu ofici: Joan Vicent Macip Navarro. Prolongant-se la seua professió al llarg de tres generacions successives i més d’una centúria des de l’aparició de Vicent Macip, passant per l’esclat de Joan Vicent Macip (Ioannes o Joanes) i acabant amb Vicent Macip Comes.

Molt s’ha especulat sobre a què es dedicaren les filles de Ioannes, quan sabem que mai no es casaren ni tingueren descendència, sinó que, de fet, moriren donzelles. És molt probable que pogueren col·laborar en l’obrador patern com també en el del seu germà, als qual sembla que  estaven molt unides, però, com tants altres membres anònims del taller dels Macip, pareix que no serà fàcil certificar eixa possibilitat, ja que ni els principals protagonistes signaven les seues obres.

A un altre nivell, el de la historiografia de l’art espanyol pròpiament dita, la fortuna crítica de Ioannes ha estat ambivalent, malgrat que s’ha demostrat fefaentment la seua popularitat i fama en vida, inclús mite després d’ella, com va estudiar Miguel Falomir. Tanmateix, el dens paisatge amb figures que hem dibuixat, quan tot era Joanes, i que acabaren d’aclarir mitjançant els arxius Isidro Puig, Ximo Company i Luisa Tolosa, encara no s’ha tancat del tot. Pesa encara com una llosa l’interés que Joanes suscità en Carles IV, entestat a comprar obra del pintor a València i la seua ulterior presència en les col·leccions del Museu del Prado, on té el privilegi d’aparèixer efigiat en un dels setze medallons de la façana que retraten altres tantes glòries de l’art espanyol, des que els acabà en 1830 l’escultor Ramón Barba Garrido per recomanació de Juan Agustín Ceán Bermúdez, l’autor il·lustrat que, suposadament, acabà rebatejant al nostre protagonista com Vicente Macip ‘Juan de Juanes’, encara que en el seu Diccionario histórico de los más ilustres profesores de las Bellas Artes en España (Madrid, 1800) es referí a ell com Vicente Joanes, diferenciant-lo nominativament del seu fill Juan Vicente Joanes i desconeixent el veritable fundador de la nissaga, Vicent Macip.

Una nomenclatura en lletres daurades, que complementa el mig relleu bicentenari, que encara contribuïx a la confusió, sobretot des que el crític d’art José Albi habilitara la personalitat del més vell dels Macip i esta anara aclarint-se, per una banda, així com confonent-se, per una altra, amb la del seu fill revolucionari, fins a les acaballes del segle XX. Va ser a partir de llavors quan el vertader i únic Ioannes o Joanes (com realment se l’hauria d’anomenar) no deixa d’emergir amb tota la seua potència creativa, ja que d’ell és quasi tota l’obra de la família conservada al Prado, tot i seguir estant absurdament dividida entre pare i fill.