Esta és una fotografia de l’arxiu de José Huguet presa a principis del segle XX en l’horta de Russafa, actual districte de l’Eixample, barri de la Gran Via. Justament on hi ha una illa de cases triangular, amb els vèrtexs aixamfranats, limitada pels carrers Joaquín Costa, reina Na Germana i l’avinguda del Regne de València.
Una fecunda horta regada per la séquia de Rovella i els seus múltiples braços; el de Montolivet -en la fotografia-, el del Vall i el dels Navarros amb les seues corresponents files. Poc imaginaven aquells valents entusiastes dels Bous a l’horta (varietat gens coneguda dels Bous al carrer o els Bous a la mar) que pocs anys després, barraques, séquies i hortes, serien substituïdes per edificis, carrers, cotxes i pol·lució, molta pol·lució. L’enderrocament de les muralles en 1865 va facilitar l’expansió de la ciutat a costa de la seua horta i dels nuclis urbans perifèrics. Campanar, Patraix, Russafa, la Vilanova de la Mar i el Poble Nou de la Mar van quedar agregats al terme municipal de València.
Russafa, fins llavors, comptava amb un extensíssim terme municipal, que abastava des de l’actual carrer de Colom fins més enllà de l’avinguda Peris i Valero, incloent-hi els poblats de Montolivet, Natzaret, El Saler i El Palmar. Una expansió delimitada en una primera fase per les rondes de les enderrocades muralles i dos grans vies perpendiculars, les actuals Ramón y Cajal-Fernando El Catòlic i la de Germanies-Marqués del Túria. Però centrem-nos en l’última d’elles, que és la que interessa per a la nostra fotografia, l’Eixample que, a partir de l’actual carrer Colom començava a estendre’s primer, fins a la batejada com a carrer del Port, hui Ciril Amorós, que connectava -i connecta- amb el Pont de la Mar i l’avinguda del Port, i que va servir d’eix vertebrador dels nous carrers perpendiculars a esta via i lleugerament obliqües a la de Colom. Però no era esta l’única que duia al port, cosa que dona fe de la importància que per a la ciutat de València tenia la mar, contradient l’opinió d’alguns de viure a la seua esquena, es va projectar la prolongació del carrer don Joan d’Àustria fins al mateix Pont de la Mar, amb la qual cosa la plaça de San Francesc, actual de l’Ajuntament, i l’avinguda del Port quedaven connectades. Eixe tram prolongat en 1906 es va dedicar al polític progressista Cristóbal Sorní, membre de la Junta Revolucionària durant els successos de 1868 i ministre d’Ultramar durant la Primera República (una de les seues decisions més destacables va ser l’abolició de l’esclavitud a Cuba i Puerto Rico). I per descomptat, la més antiga de totes, el carrer de la Mar, que des del segle XIV, era l’eixida natural de la ciutat cap a la mar.
Problemes polítics, econòmics i socials de finals del segle XIX van impedir, no sols una millor planificació urbanística d’este primer Eixample projectat per José Calvo, Joaquín María Arnau i Luis Ferreres, sinó l’execució del segon Eixample, que comportava la urbanització de la zona compresa entre la Gran Via del Marqués del Túria i un projectat Camí de Trànsits, actual avinguda de Peris i Valero, que va haver de retardar-se fins a entrada la dècada de 1910. Dos importants problemes, es va trobar l’arquitecte de l’ajuntament, Francisco Mora: d’una banda el nou barri i antic poble de Russafa amb una urbanització consolidada que no encaixava amb el model de ciutat ortogonal o en quadrícula de Haussmann a París o de Cerdà a Barcelona i, per un altre, el traçat de les vies del ferrocarril cap a Catalunya, que travessava diagonalment tot este espai, escenari de la nostra fotografia.
Este segon problema es va resoldre desviant la via fèrria més al sud i aprofitant l’espai alliberat per a dissenyar una nova avinguda de 32 metres d’amplària, canviant els raïls per dos fileres de palmeres amb un passeig central, dedicada en 1912 a la reina Victòria Eugenia, esposa d’Alfons XIII, i va canviar el seu nom en 1931 amb la proclamació de la Segona República, pel de 14 d’Abril; però ja sabem que el nomenclàtor és molt sofrit i, segons el vent que bufa, cauen uns rètols i apareixen d’altres nous, així que després del triomf franquista en 1939 rebé el nom de José Antonio; i amb el retorn de la democràcia Antic Regne de València, perdent en 1992 perd això d’Antic per a quedar-se, de moment, com a avinguda del Regne de València. Un suggeriment, si passegeu per ella: deteniu-vos un moment a l’altura del carrer Joaquín Costa, recordeu esta fotografia i valoreu la sensació que vos proporciona…
I el que no es veu, però s’intuïx: les vies del ferrocarril que passaven entre la séquia de Rovella i l’església de Sant Valer i Sant Vicent Màrtir (a l’esquerra de la foto), que seran, com s’ha dit, el germen de l’actual avinguda Regne de València.
