El signe zodiacal d’Àries, que transcorre del 21 de març al 20 d’abril, enceta la primavera.

Els antics imaginaven Àries com a un moltó o mardà (el mascle de l’ovella), un animal de banyes corbades en voluta i la pell coberta de llana.

Una figura que va prestar el nom a l’ariet, una màquina de guerra que s’utilitzava per a abatre portes i muralles formada per una biga llarga i pesada amb la punta acabada en una peça massissa esculpida en forma de testa de moltó. Un cap similar servia també per a representar l’antic déu egipci Amon, origen nominal dels ammonites o fòssils de cefalòpodes amb forma de banya en espiral.

Si ens agraden les paraules tot això té sentit, clar. Com ho tenien per a la persona que al final esmentaré i de qui tant vaig aprendre.

Però Àries també té uns altres significats. Per exemple, la seua presència darrere del Sol i que indicaven els astrònoms-sacerdots servia per indicar a la gent que les ovelles ja havien parit i que, per tant, ja es podien sacrificar i menjar les cries, els corders o anyells.

Àries també formava part d’un dels relats mitològics que hem acceptat com a propis, els dels grecs. En ell es contava que hi havia dos bessons, Frixos i sa germana Hel·le, que, delerosos per fugir de sa madrastra que volia assassinar-los, van pujar a lloms d’un moltó daurat, el Crisòmal (chrysos, en grec, vol dir “or”), que els va dur volant des de Beòcia (a l’oest de l’Àtica grega) a l’Àsia Menor.

En passar per l’estret que connecta la mar Egea amb la de Màrmara, el Dardanels, la jove va caure i s’hi va ofegar tot donant el seu nom a aquell pas marí (pontus), que passà a dir-se Hel·lespont. Frixos i el moltó van continuar fins arribar a la riba oriental de la Mar Negra o Pont Euxí, a la llunyana i rica Còlquida, l’actual Geòrgia. A canvi de l’hospitalitat, Frixos  va regalar al rei Aetes l’àuria pell del moltó mentre que el cos escorxat de l’animal va pujar al cel tot conformant la poc brillant constel·lació d’Àries.

Frixos, muntat sobre el moltó alat Crisòmal (“llana d’or”) intenta rescatar a sa germana Hel·le. Antic fresc romà trobat a Pompeia (Museu Arqueològic de Nàpols)

El velló d’or

La llana d’eixe moltó, anomenada ‘velló d’or’, va ser l’objecte de desig motivador del mitològic viatge de Jàson i els Argonautes a la Còlquida per tal de furtar-lo. En prevenció dels intents de rapinya, el velló estava protegit pel temible drakon, una serp gegant que mai descansava i les dents de la qual podien transformar-se en soldats quan eren sembrats a terra.

Potser eixe velló no fora en realitat sinó una faula mitològica, el símbol i metàfora d’una activitat pròpia dels pobladors d’aquell territori. Perquè des del segle V aC la riquesa del regne es basava en concentrar les micropartícules àuries del metall en suspensió que provenien de vetes inaccessibles i que eren arrossegades pels rius que, com el Crisorroa  (“riu d’or”), baixaven de les muntanyes.

La tècnica consistia en el fet de submergir-hi pells de moltó tensades sobre un bastidor. Eixa pell és molt l rica en lanolina, una cera aïllant produïda per les glàndules sebàcies de l’animal. La lanolina (lana+oleum+ina: “matèria de l’oli de la llana”) és capaç d’adsorbir (adherir en superfície) el polsim auri que viatja amb l’aigua d’aquells rius.

Quan presentava un color daurat, el velló es penjava d’un arbre, se secava i es recollia la pols d’or en espolsar o pentinar la llana, concentrant d’eixa manera l’anhelat metall.

Del velló al toisó d’or. Alacant i Antoni Biosca Bas

Mentre enllestia l’article m’arriba la trista notícia de què el passat 29 de març ha faltat Antoni Biosca Bas, excel·lent investigador llatinista i docent de la Universitat d’Alacant amb qui solia parlar d’estos temes. I que tan bé m’aconsellava, de qui tant aprenia, i amb qui vam tindre l’honor d’elaborar (amb el professor d’ecologia de la UA Carles Martín Cantarino) un article sobre l’etnobotànica alacantina en l’obra del metge alacantí del Renaixement Josep Gosalbez de Cunedo.

I en recordar uns altres episodis compartits amb Antoni m’ha vingut al cap allò que en una ocasió ens va explicar passejant per Alacant, la ciutat que tant estimava i coneixia i on ambdós havíem nascut però amb dèsset anys de diferència, ell el 1969.

Doncs bé, en aquella ocasió ens va contar com el ‘velló d’or’, la preada pell daurada que havien anat a buscar el Argonautes, va ser transformada segles més tard en l’emblema de l’Orde del Toisó d’Or. Una divisa que figura en l’escut d’Alacant, tant el d’època foral (1591) com en l’oficial actualment, de 1941.

Que este xicotet apunt servisca de profund encara que precipitat homenatge a una persona admirable que ens ha deixat un buit impossible de cobrir.

Requiescat in pace.