Fa unes setmanes, els investigadors del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques Nabil Djouder i Mar Rigual publicaven en la revista Nature un esperançador article sobre la regeneració del fetge de ratolins de laboratori. Als rosegadors se’ls donava un tractament a base de glutamat i, ops, l’òrgan danyat tornava a créixer sa i fort allà on havia sigut afectat.
Immediatament vaig pensar en Prometeu, el tità que furtà el foc de l’Olimp i, en castic, fou encadenat per Hefest a una roca del Caucas, on una àguila li picava el fetge cada dia. A la nit, la víscera es regenerava, llesta per a tornar a ser devorada per la insaciable rapinyaire. També en el poeta xilé Gonzalo Rojas, qui sentencià que només els grecs eren els jóvens. La raça esplèndida que intuïa que l’únic òrgan intern capaç de regenerar-se era, com ha demostrat la ciència, un de ben poc líric si el comparem amb el cor, i de simbologia fosca i violenta. Esotèrica fins i tot.
És sabut que els emperadors Juli César i Julià, entre d’altres, igual que etruscs i assiri-babilònics, practicaven l’aruspicina, és a dir, l’endevinació hematoscòpica o basada en l’observació de la salut del fetge dels animals sacrificats. Un bou que el tinguera en mal estat podia endarrerir tranquil·lament una campanya militar o doblar la guàrdia en la porta de la tenda de l’emperador (que aixina i tot cauria davall els punyals).
En valencià, l’etimologia és ben bonica. La paraula deriva de ficatum, i esta de ficus, figa. És literalment, format amb figues, perquè amb esta saborosa fruita s’engreixaven les aus de corral, a les quals, precisament, se’ls hipertrofiava el fetge, convertit ara en un mos deliciós i finíssim.
El fetge es sinònim clàssic de valor. I els isabelins de l’Anglaterra del segle XVI anomenaven a la reina no cap de l’Estat, sinó fetge de la nació. El pilar invisible que, no obstant, deté els mals i filtra cada partícula de realitat per a fer-la assimilable per al cos que custodia.
I també ho és de modernitat líquida, ara que la millor paella de fetge de bou l’elabora al barri de Malilla un cuiner xinés anomenat Binhui Jiang, que ha sabut fer seu este arròs contundent i saborós, rei del nostre receptari de triperia. Qui sap si també sabrà contar als seus fills el conte de la mitja llentilla, aquell que comença amb la custòdia del llegum i quasi costa la vida, ofegada en el riu, a una xiqueta innocent que només volia guarir la seua malaltia menjant “fetge de bou, que no cou!”.
