Clar-i-net: dadaisme castellonenc

by | 09/04/2025

Algú se'n recorda, d'aquell personatge de Castelló vinculat al moviment dadà nascut a Zúric i París??
Temps de lectura: 3 minuts

Com una visió envoltada de boira, a vegades em ve al cap. Tinc el primer record d’ell quan era molt menut, en aquell moment en què no saps quants anys tens perquè hi ha tota la vida per davant. De ben segur va ser una de les persones més excèntriques que m’he trobat mai: anava vestit de manera estrambòtica, amb jaqueta, pantalons i un gran barret de copa de colors ben vius.

Es passejava amb una bicicleta pintada també de colors, plena d’uns cartells que no guardaven cap sentit aparent. Una espècie de manifestos que contenien missatges amb diferents tipografies i que, amb el pas del temps, he pogut relacionar propers a l’estètica del moviment dadà. De fet, ell li ho va corroborar a mont pare. Únicament recordo un grup de paraules que es podien llegir com una sola: Clar-i-net, que era el pseudònim que emprava esta persona. El seu nom real, però, no l’he pogut descobrir mai.

De la seua vida en sabem ben poc. Com qui entra en una història de Patrick Modiano, resulta un personatge envoltat de boira, del qual només tenim visions, sense saber distingir entre la realitat i la ficció d’un passat cada volta més llunyà. Mon pare va intercanviar algunes paraules amb ell una vegada que de menut jo jugava al parc de les Illes Columbretes, a Castelló de la Plana. Es veu que aquell home havia estat a París en un moment en què aquells moviments bullien, i és molt possible, ja que pels anys que tindria la cosa quadra. Recordo que una volta em va semblar llegir un article al periòdic Mediterráneo sobre ell, però és curiós: sols m’ho sembla. He intentat buscar en l’hemeroteca, passant de número en número, com es buscaven abans els articles, però ni rastre…

Em va vindre a la memòria després de molts anys i vaig tractar buscar alguna persona que em poguera proporcionar referències d’ell, però no vaig trobar a ningú. A vegades he volgut investigar sobre la seua vida. He sentit molta curiositat sobre qui va ser. He intentat saber sobre la influència que va tindre la seua estada a París, el perquè de la seua tornada a Castelló o la seua decisió vital de viure entregat a l’art i la poesia. Encara no sabia res del dadaisme en aquells temps, però, tot i ser un xiquet, ell feia que detinguera els meus jocs quan el veia passar i que centrara la meua atenció en ell.

Ara penso que devia ser una persona amb moltes conviccions artístiques per a mostrar-les de manera pública, per a passejar-se amb una bicicleta pintada, plena de cartells dadaistes pels carrers castellonencs. Aprecio que fora valent i original mostrant-se a una ciutadania que pot ser no estava preparada per a comprendre’l.

Una altra vegada que mon pare va intentar parlar amb ell, la veïna de dalt de sa casa ens va advertir que l’home no rondava massa bé del cap. Era la concepció que tenien una part del seu veïnat, mentre veien la façana de l’edifici on vivia Clar-i-net, també coberta per aquells cartells amb missatges dadaistes.

A la casa on vivia, al número 20 del carrer Almansa de Castelló de la Plana si no recordo malament, van construir uns pisos nous. Al canviar, els seus nous habitants no coneixien els que vivien allí abans. Les seues pertinences degueren desaparéixer, ben segur, enmig de la incomprensió cap a la seua expressió artística. Ningú té ja cap record d’esta persona. Les persones més majors del barri han mort. M’hauria agradat trobar les seues obres, per a poder jutjar-ne la qualitat i conservar un testimoni d’ell. Si més no, encara que foren els cartells de la seua bicicleta. O una fotografia per a intentar desxifrar el missatge que contenien i intentar esbrinar, encara que no en tinguera, un significat als seus mots.

Vicent Pallarés Pascual (Castelló de la Plana, 1981) és psicopedagog i mestre de Primària. Treballa en l'Institut Escola El Temple de Tortosa i investiga sobre cultura tradicional i masovera dels Ports, el Maestrat i el Matarranya.

Et pot interessar

‘La intenció’

‘La intenció’

Li havia passat sempre, que les cançons li eixien soles quan havia d’explicar veritats incòmodes o donar males notícies

L’últim Rothko

L’últim Rothko

El 25 de febrer del 1970 Oliver Steindecker, el jove ajudant de l’artista Mark Rothko, feu un descobriment que sacsejà l’ambient artístic de Nova York