Milers de persones es comboien cada any a Gloucestershire per a vore com un formatge de 4 quilos es precipita costera avall mentres els corredors intenten atrapar-lo.
“Cheese, cheese, cheese!”. El públic s’impacienta, el to del càntic comunal comença a pujar en velocitat i intensitat. Volem formatge, i el volem ja.
Uns minuts passades les dotze de cada últim dilluns de maig, un succés històric ocorre en un raconet del comtat de Gloucestershire (que es pronuncia amb moltes menys síl·labes del que pareix): la cheese rolling race. La carrera del formatge que davalla a 90 km per hora des d’un tossal de la localitat de Brockworth.
Però no estem parlant d’un tossal suau i amable com en els Teletubbies. Parlem d’una muntanyeta amb un pendent mitjà de 45 graus. Per a fer-se una idea: si en compte de baixar-la, calguera pujar-la, a una persona li caldrien les quatre extremitats. Així que no és cap broma. Cada any hi ha costelles i tíbies trencades, i alguna vegada hi ha hagut algun accident una miqueta més greu, però mai una desgràcia majúscula, cosa inexplicable quan es veuen eixos cossos rebotar de qualsevol manera a rebuf d’un formatge de 4 quilos.
Pot ser eixe el motiu de la fascinació per este estrany esport, que ha acaparat l’atenció de visitants de tots els racons del món. Televisat en directe cada any per la BBC, Netflix també ha contribuït a la seua difusió amb el documental We are the champions. “Tots els comtats tenen les seues rareses, la nostra ix per la tele”, comentava un nadiu entre l’orgull i la molèstia per vore a tanta gent, en haver arribat un minut abans i no trobar lloc en primera fila. Ha estat tota la nit plovent. “Tindran un aterratge més suau, però s’esvararan més”, afig l’expert.
Els membres de l’equip local de rugbi es despleguen en la línia de meta, preparats per a empomar i frenar el descontrolat descens dels participants. Capturar el formatge és impossible. La missió és arribar el primer i tot en un tros 100 metres més avall. Enguany els guanyadors han sigut un jove de Múnic i una dels Estats Units, i açò dona una idea de l’abast de l’espectacle. Un youtuber japonés també ha participat.
Tenia molta curiositat per vore este acte tan fora de context. He de dir que em xocà que fora tan civilitzat. Vaig pensar que si els anglesos feren això a Magaluf la cosa seria molt diferent. Hi hauria més alcohol, per a començar. I probablement alguna batucada. Més llibertinatge en l’ambient. Però em vaig trobar una multitud de famílies, domingueros (com jo) i turistes, una furgona amb hamburgueses i cafés, i mirades al cel, esperant que ploguera i ho fera tot més èpic. Definitivament, Anglaterra mai deixarà de sorprendre’m.
