Buidar la casa pròpia té valor funeral. De sobte, soc estes despulles, els materials trencats i diversos d’al·luvió del temps. El tènue fòssil sobre les parets del peix que remuntava el corredor amb salts platejats i esguits de bromera fresca. Una espècie extinta, supervivent només en els gabinets de curiositats zoològiques.
Tires coses, acumules una muntanya de borses de fem a l’entrada, descartes peces de roba d’altres vides, immoles volums als quals et lliga el desgrat o la indiferència, condemnes bijuteria inútil d’adolescències maldestres, reballes els vells persidecàs que no tingueren ocasió de respirar l’oxigen de la realitat, escoltes l’eco de les habitacions buides i penses en el dia que algú farà tot això per tu. En la casa hi haurà aquell silenci tens només trencat per una broma de mal gust, benvinguda pel seu valor alliberador. Eixa gent que no puc imaginar vorà papers, molts papers, amb anotacions insignificants, comptes a bolígraf que traspuen angoixes diminutes, algunes cartes, llibres incomunicables, llepolies acumulades, joguets esparsos, tota la fatigosa taxidèrmia de la felicitat que, com una au morta, passa en un instant d’esgarrar la seda blava del cel amb la punta de les ales a desaparéixer davall una densa capa de formigues que la deixa en els ossos.
Quan buides la casa, ara i adés assalta un per a què molt antic, que ja vas formular en haver de liquidar les llars de les persones volgudes. Com si cada objecte fora l’esclavó d’una cadena que va privar el desaparegut del do de la lleugeresa. Com si tota aquella immensa col·lecció de trastos foren els atifells d’un conjur ingenu que, al remat, ha resultat inútil. Fardells de supersticions heretades que salvem del contenidor sense saber per què, com si abandonar-los definitivament fora una traïció. Jo guarde un barret del Tirol amb ploma de faisà.
La sort és que el que de veres importa ningú ho podrà traure. Els liquidadors no trobaran la música que feia vibrar les copes. No encabiran en caixes l’amor. No donaran amb l’origen del tic-tac rítmic que se sent darrere dels últims mobles ni caçaran amb paranys el gat invisible que desordena les coses quan ja estan endreçades. No podran, per molt que s’esforcen amb llapissera i paper i la punta de la llengua entre els llavis, fer el sever inventari de cada vegada que un raig de llum va esclatar com una bomba que projecta l’ombra de l’ànima de les coses sobre els murs.
Ara, però, es sols un assaig. I m’agrada poder ser conscient de l’acte alliberador de canviar de camisa com la serp. Fa gust de bola extra. De vida nova. D’aigua fresca. I em recorda una lliçó literària bàsica: la millor forma de reescriure és retallar. Després, l’existència i el paràgraf respiren millor.
