El Llevant de Julián Calero pinta bé, més encara després d’un triomf amb molt d’ofici en un estadi sempre complicat com el Molinón, però, com diria aquell, que no és un altre que el senyor Llop en Pulp Fiction: “no comencem encara a xuplar-nos les polles”. Contra l’Sporting, el Llevant estigué faixat en defensa i aconseguí que els asturians a penes generaren ocasions de perill. Orde defensiu, col·locació canònica i control del partit sense baló. En el futbol actual, on les jugades es masteguen de forma desesperant, a sovint no cal tindre la possessió per a evitar l’avanç del rival. És més important nugar als contrincants que poden desbordar en velocitat, contrarestar superioritats amb bones cobertures i taponar línies de passe, amb concentració i anticipació. És prompte per a dir-ho, però este Llevant de Calero recorda al de García Plaza (2008-11), en el qual, per cert, emergí un xic anomenat Vicent Iborra, que es convertí en el metrònom del millor Llevant de la història. Com en aquell temps, l’equip sacrifica a voltes les prestacions ofensives per a reforçar la fermea defensiva. En Gijón, en tot cas, amb menys possessió, l’host llevantina generà més sensació de perill i més ocasions. I és que moltes voltes és més pràctic ser verticals i ràpids, després de furtar el baló. El Llevant té futbolistes amb talent per a jugar així. En la sala de màquines, Rey i Kocho ho saben i ho aprofiten. I, a més, el marge de millora, com ja ha deixat clar el míster, és ample.
Hi ha altres virtuts, que ja s’albiren, com el compromís dels futbolistes i la il·lusió renovellada, fruit del treball motivacional dels tècnics; o la capacitat per a interpretar el tempo del partit, fer els canvis sense demores i ajustar posicions sobre la marxa.
Açò acaba de mamprendre i el míster aspira a construir un vestidor sòlid, un grup motivat i conjuntat, més que preocupar-se pels resultats. Açò diu, però en el futbol, ja se sap, els resultats sempre contribuïxen a agilitzar i consolidar tots els processos. Per tant, cal construir eixe grup guanyador alhora que anem sumant, de tres en tres. Més encara tenint en compte el repte superlatiu dels tres primers partits: Cadis en casa, Molinón i Ipurua. La competició, en tot cas, no dona treva, que díhuit dels vint-i-dos rivals d’enguany han estat en Primera. Cal ser ambiciosos. I anar a totes en cada partit: posar-se líder com més prompte millor i aguantar en el cim tot el curs.
Una bona plantilla.
Cap entrenador (tampoc Calero) declararà mai que no vol més reforços. Al contrari. Estos dies veem com tots ploriquegen als propietaris dels clubs. El Llevant, amb tot, torna a tindre un grup molt competitiu, jove, amb projecció, versàtil i amb pinzellades de veterania: Fernández, Elgezabal, Iborra, Morales… El fair play no convida a reforçar-se, però, sobretot, en este moment de mercat i en esta situació econòmica, ningú que vinga millorarà als que ja estan. En defensa, les garanties són totals: Andrés-Grande i Pampín-Marcos en els laterals; i Cabello, Dela i Elgezabal pel centre, amb la possibilitat d’Iborra i Algobia, si és precís. A banda d’ells dos, la medular es completa amb Kocho i Rey, i amb Álvarez i Lozano entre línies. Els ariets Bouldini i Espí estaran acompanyats en atac per Fabricio, Romero, Morales i Brugué. Clemente i Ibañéz deixen molts dubtes. Tot siga, en tot cas, que Miñambres veja alguna bona opció de mercat i ens fitxe un altre porter, la seua gran debilitat.
Un final de mercat vertiginós.
Se n’anirà Pablo, al remat, i esperem que ací quede la cosa, perquè hi ha ofertes per uns quants futbolistes blaugranes, en este moment. Si han d’eixir Kocho o Pablo tinc zero dubtes. La projecció del georgià és molt major. També la seua humilitat, per a poder explotar el seu potencial. La temporada passada de Pablo fon decebedora, molt per baix del seu potencial, amb una actitud poc apropiada en un Llevant que s’ha marcat, des de dalt, elevar considerablement el nivell d’exigència.
Un Cadis granota.
Per a la sempre emotiva posada de llarg d’Orriols, apleguen els andalusos amb dos llegendes llevantines al capdavant: Paco López i Roger Martí, el millor entrenador de la nostra història, per a mi, i un dels màxims golejadors de tots els temps. Els acompanyen el cos tècnic, amb Coke Andújar, i un altre ex jugador, José Mari. També un granota de pedra picada com Fali, que estigué en l’amateur amb el propi Roger i amb Morales.
Fotos © Adolfo Benetó / Llevant UD
