Li devem molt a Jorge Valdano. Tots els amants del futbol i els que intentem analitzar-lo, al marge que tingam una mirada macro o micro. És cert que la seua oratòria és, a sovint, embafosa, però també rica en enginy, amb una òptica sempre enriquidora. Quan no parla del Madrid, vull dir, està clar.
Fon útil la derrota davant l’Amorebieta? I tant que no. Fon una maleïda tragèdia grega, combustible per al yunque, una decepció majúscula. Eixos tres punts haurien deixat la taula classificatòria cap per amunt: amb l’esquadra granota a un punt del play-off i a quatre de l’ascens directe. Només de pensar-ho note el fang en els peus, com a l’eixida del Ciutat, quan tot lo món mirava a terra i maleïa entre dents la malendreça del Miñambres més Calleja.
Les victòries davant l’Elx i el Saragossa, i fins i tot l’empat en Pucela, se li’n pujaren al cap a l’astorgà. I no sé què succeïx en este club (o és, en realitat, en este món que ens ha tocat viure?) que ningú pareix capacitat per a exercir una mínima autocrítica. Tinguérem una setmana per a analitzar la victòria davant els maños més enllà del resultat, però si en la derrota mai hi ha autocrítica, imagineu en el triomf. I sempre és necessària. Sempre. A vore si Danvila és capaç de canviar este maleït senyal d’identitat del Llevant UD, perquè sense autocrítica és impossible créixer.
El Llevant, per ocasions i joc, meresqué guanyar a una feble SD Amorebieta. El partit el perdé Miñambres. Tot Orriols va vore que la sala de màquines de l’equip caigué a pla en la segona part. Un déjà-vu del dia del Saragossa. Esta volta el maragato no detectà el problema. Ni tard ni mai. Intentà canviar coses en atac, però el problema era de contenció, d’espenta. El ghanés Kwasi Sibo es menjà la medul·lar blaugrana mentres Pablo i Algobia l’observaven, entre perplexos i resignats. Oriol Rei i Kocho no tingueren ni un minut. Lozano no botà al camp fins al 79’ i ho feu perquè Algobia no podia seguir. Miñambres optà, com a solució, per ficar a Bouldini i que Andrés García li bombejara pilotes una volta i una altra, de manera estèril. La gestió de partit del míster no pogué ser més desastrosa. La pitjor des que seu en la banqueta.
El llevantinisme llanguix immers en una muntanya russa que ja és insuportable per a molts.
Per això potser fon millor que Brugué no aconseguira empatar, en l’ocasió claríssima que va tindre. Potser l’empat hauria tapat, més encara, les carències i els erros. Potser hauria propiciat viatjar a Santander sense canviar res. Potser, només potser, la derrota fon més útil que l’empat. Millor zero punts que un. Millor buscar una reacció al límit que continuar sumant i fent les coses regular.
Si no es fa la faena quan toca, les costeres s’empinen, a vegades de manera insalvable. Així va açò. Que ja pentinem canes. La derrota en Orriols obliga a guanyar en El Sardinero per a no tirar la temporada al fem. I s’antoixa una quimera. “Una machada”. Gorreta dixit. El Racing és el segon equip més en forma com a local, tot i la punxada contra l’Alcorcón. El Llevant no guanya a domicili des dels temps de Maria Castanya (octubre fred en Albacete, fa més de mig any). Els Camps d’Sport seran una caldera, mentres el llevantinisme llanguix immers en una muntanya russa que ja és insuportable per a molts, després del colossal desengany: Eivissa, Andorra, Amorebieta…
Suponc que com tots els llevantins, intente controlar les meues emocions i ponderar les meues opinions. Objectivament, Miñambres ha millorat les prestacions de l’equip, no obstant els seus erros puntuals. El Llevant genera més perill, és més ambiciós i més intens. Encara que no pareix suficient. Continue pensant que la plantilla té qualitat per a ascendir i que encara no se li ha tret el seu màxim partit, i estem ja en el tram final del curs. Hi ha futbolistes que poden i deuen donar molt més de si.
Es pot guanyar en Cantàbria? Clar que sí. I després al Cartagena en casa. Sis de sis i de nou en la pomada. Per descomptat que es pot. I clavaríem 3.000 ànimes en el Madrigal un divendres. Zero dubtes. I també podríem perdre contra els groguets i llançar-ho tot al fem. Viure amb l’enclusa ancorada en el turmell i amb el cor en un ai permanent. La vida granota és la vida millor. Uf.
Foto portada: Dela i Brugué, al final del partit © La Liga
