Ho he de reconéixer: quan em van proposar escriure en el Lletraferit amb una certa periodicitat, em vaig espantar una miqueta, sí. Jo, que soc lector i admirador de molts dels noms que publiquen cada dijous ací, em sentia una miqueta com Dani Güiza en una tertulia del Café Gijón.

Tot i que tinc una vida social menys intensa que la de l’ermità del meu poble, el Pare Pere, vaig decidir deixar-me vore per saraus culturetes per tal d’impregnar-me d’estímuls que m’inspiraren per als meus articles. I allà que em vaig arrimar a tres exposicions de pintura, fotografia i escultura després d’assegurar-me que estigueren adobades amb refrigeris i condumio, que també escric sobre gastronomia en una altra publicació (amb la mateixa credibilitat que ací, les coses com siguen). I xe, no m’hi veig jo a les expos! Ho passe malament, de veres.

No és que no m’agrade el que exposen, més prompte al el contrari, tot m’apanya. La cosa és que no soc capaç de modular quant de temps he d’estar davant del quadro, de la foto o de l’escultura abans de passar a l’altra. I m’entra desfici.

Si em quede curt, pareix que estiga allí només per compromís, pel vi d’honor (tots els vins haurien de nomenar-se així!), o que no haja entés res i que estiga advertint que no gaudisc de l’obra i, per tant, la gent puga mirar-me per dalt del muscle, insultar-me o tirar-me les sobres del menjar al cap. Però si passe massa temps davant de l’obra tocant-me la pereta amb la mà mentres assentisc amb un convincent ahà, córrec el perill de ser pres per un esnob amb jersei de coll alt, que escolte free jazz amb auriculars Bang & Olufsen, que faig servir de tant en tant la paraula cosmovisión i que sostinc sense vergonya que la pel·lícula Emilia Pérez no és una castanya torrada que no hi ha qui l’aguante.

En les expos, com en moltes altres coses de la meua vida, no tinc terme mig. Ja m’agradaria a mi ser com els protagonistes de les pel·lis de Woody Allen i poder lligar amb les Dianes Keaton de la vida, però el meu discurs està més a prop del d’Antonio Ozores, què hi farem!

Per això demane als lectors i lectores una miqueta de paciència, per l’amor de Déu, que estic esforçant-me! Promet vindre amb alguna idea més pensada, més profunda i més inspiradora. Parauleta! Però mireu-ho la part bona. La cosa és que mentre estic d’expos o escrivint moniatades no estic per ahí perfeccionant l’art de fer mal a la gent. I això és una cosa que no tots poden dir, eh, Ventorret?

.

Fotografia: Rubén Miquel