Els aspres sorolls de les portes, obrint-se i tancant-se amb violència, tenien quelcom de cinglada dins la casa quieta. Tumults amagats ascendien una mica tremolant fins a la mà, i aquells cinc dits impacients tancaven la ira davall la pell. Quan els va veure aturats al respatler de la butaca es va adonar perfectament com el glatit de la sang s’hi crispava mentre que Adela parlava.

Estava tan a prop d’ella que només seria fer-los baixar fins al coll, clavar les ungles en la pell i prémer-lo amb l’ajuda dels altres cinc que ja esperaven delerosos. “A la teua germana, no li agrada que li diguen les veritats“, continuava parlant; “és una artista i creu que a les artistes se’ls ha de permetre tot“. Per què no calla?, es preguntaven els dits. Prou, calla d’una vegada!, suplicaven. Però era inútil implorar al vent que s’oblidara de violentar les canyes o a l’infant que jugara lluny del penya-segat. “La culpa és meua per haver-vos consentit tant. Pobretes les meues xiquetes, sense pare. He hagut de fer de pare i de mare. I es veu que no ho he fet prou bé“, va prosseguir amb la lletania que l’havia acompanyat des dels 5 anys. No, més no!

En tancar-se la darrera porta, el colp ciclopi va retronar en la quietud amarga dels seus dits. La casa va gemegar com la fràgil barca sacsejada per l’embat de les ones i les ungles van arrapar la pell de la butaca. No tenia valor, mai no n’havia tingut. Sempre havia sigut la pacient, la bona, la que recordava l’aniversari de la mare, la que somreia en les dificultats. I, malgrat tot, mai no havia fet prou per a ser reconeguda, ni tan sols quan va telefonar il·lusionada per dir-li que havia aprovat el MIR. “Tindràs prou nota per a optar a cirurgia?“, va gosar dir-li. La va odiar profundament. Com el llamp a l’arbre

—Ves i apaga el forn que, damunt, se’ns cremarà el rostit, va ordenar.

Ella no es va moure.

Adela va continuar a la seua:

—I tu, per què no has fet res per a impedir que se’n vaja? Jo sé per què. T’agrada posar-la en contra meua, destapar la maldat, airejar la gelosia. Sí, és això. Sempre has estat gelosa de la teua germana. Ai, com em feu patir!

Com gosava pronunciar aquelles paraules odioses? Per què volia ignorar el que cridaven les parets i els quadres? Fins i tot els testos que florien a la balconada es regiraven indignats per tanta ceguesa. Ara descarregaria contra ella la frustració davant d’un ordre que se li resistia, el que imposava a capa i espasa, enfrontant-se a tot i a tots els que intentaven fer-la entrar en raó. No veus que fas patir les xiquetes amb la complicitat d’un dolor que no els pertany? Deixa-les volar, que facen la seua vida, no les condemnes a un dol perpetu. Quina culpa tenen les criatures que son pare s’haja llevat la vida? Però Adela ho sabia tot. Ho decidia tot. Adela, la mare exemplar; Adela, la confident; Adela, la superpsicòloga; Adela, l’assessora cultural. Adela, la gran xantatgista.

—Mira-la com s’ha posat per un no res!

—Per un no res, deia. Mare, és veritat que el pare se’n va anar de casa? Que no es va suïcidar com ens has fet creure? Que anava a trobar-se amb un home quan el cotxe se’n va eixir de la carretera? Que volies que l’odiàrem per haver-nos abandonat? Per un no res. Quines bogeries dius? A tu el que et passa és que eres massa fantasiosa i t’agraden molt les pel·lícules. La vida no és tan enrevessada com les teues novel·les. El pare passava una mala època, patia depressió i això és tot. Si vols una història, inventa-la i no busques secrets de família inexistents per a vendre llibres. Mare, per què ens ocultes la carta de comiat? La vaig destruir per a no produir-vos més dolor. Mare, eres una mentidera!

—La teua germana no és ningú, però té un prompte molt lleig.

Els dits es van remoure inquiets.

—Deus estar contenta, no? Hauria sigut millor que no vingueres, que te n’anares amb el nóvio que dius que tens. No calia malbaratar el sopar calfant-li el cap a la teua germana. Sempre has sigut rancorosa. Es pot saber quin mal t’he fet perquè em tractes així?

Els mots revelaven una realitat obscena. Si el respatler de la butaca poguera parlar hauria cridat que els dits, cansats de la infàmia, avançaven cap a la gola, que valia més callar i demanar-li perdó per haver-la humiliat, per sotmetre-la a la crueltat de tu m’has de respectar perquè soc una mare viuda i no puc controlar la filla menuda, que ha eixit a son pare. Una crueltat titànica, dia rere dia, quan era una criatura innocent, quan va despertar a la raó filosòfica i es va rebel·lar contra la sense raó de l’autoritarisme matern, quan va marxar de casa, quan va tornar, quan va dir que es casava, quan va haver de celebrar la boda al gust de la mare, quan va renunciar a l’hospital de Berkeley perquè estava massa lluny, quan el marit li va demanar el divorci.

—Què fas, tu, ara? No estic per a massatges.

Els dits van prémer el coll ossut i fràgil d’Adela, que va començar a estossegar.

—Para, que em fas mal!

I van continuar amb més força. Sí, ho podia fer! Els dits s’abraonaven a la presa amb un plaer desconegut. De sobte, però, el rostre del seu xicot es va interposar com una premonició i van afluixar. Les mans es van desplomar sorpreses. D’esquena a la reina destronada, va avançar cap a la porta del saló menjador.

—Si goses travessar eixa porta, no tornes per ací.

—Tranquil·la, Adela, ja no em voràs més.

Les copes, els plats i els coberts que esperaven impacients el rostit la van veure allunyar-se. Al seu darrere, un suau vent primaveral escampava aromes de violeta.