Dels americans ho sabem quasi tot gràcies a la ficció, que li sembla a la realitat més del que podem pensar. Hem vist les misèries suburbanes en Shameless, el patriotisme exacerbat actual parodiat en The Boys, el somni de l’Amèrica rural en Yellowstone i un fum de personatges salvar el món dels malvats en les històries made in Hollywood. Però crec que és la primera volta que els musulmans –que normalment acompanyen els russos, els nazis i les màfies asiàtiques de procedència dispar en la colla dels malvats– esdevenen protagonistes. Parlem de Ramy, disponible en Filmin, una tragicomèdia al voltant d’una família egípcia que viu a New Jersey des de fa més de vint anys i que s’enfronta als problemes quotidians que patim la majoria dels assalariats. Ara bé, ho fan sempre des d’una visió creient i practicant de la religió musulmana que enfronta els majors i més devots de la família amb els jóvens descreguts –o desmotivats– dels seus fills.

Tres temporades que comencen amb Ramy Youssef, el creador de la sèrie i còmic premiat com a protagonista, i que deriven en una mostra de les cabòries de tota la família. Una mare fumadora que conduïx un Uber, un pare desocupat que fa males inversions, una filla estudiant que no té cap intenció d’arribar verge al matrimoni i Ramy, que és tan adorable per moments com odiós la major part del temps. Eixe passar vergonya perenne, eixe no saber trobar el teu lloc en el món, o que et descol·loquen constantment els diàlegs i l’aparició d’un fum personatges descastats i contradictoris barrejats amb altres que pretenen ser exemples de rectitud, és màgic. Segurament, com passà amb El Show de Bill Cosby en el seu dia o posteriorment amb el El Príncep de Bel Air, el fet de mostrar realitats circumdants a les tradicionals és enriquidor. Enfrontar-nos amb el nostre desconeixement de les preocupacions i problemàtiques que patixen els nostres veïns àrabs, en una societat que sol mirar-los amb recel, i fer-ho trencant clixés, ens diu més sobre nosaltres (un nosaltres basat en la meua percepció eurocentrista heteropatriarcal del món) que sobre ells.

Abans ens han mostrat la passió americana per acumular i abandonar trasters, per buscar or amb maquinària pesant en qualsevol racó del món, per construir ganivets que maten o per tunejar cotxes desbaratats, que els problemes d’eixos immigrants musulmans que també buscaren el somni americà i que, en molts casos, hagueren d’abandonar-lo després del fatídic 11-S. Tant de bo hi haguera més sèries així a Espanya –ara que tornen Aída i els seus clixés infumables– i ens atrevírem de veres a mostrar la diversitat diària dels habitants de molts pobles, barris i ciutats que no saben ubicar en el mapa la M-30. Trencar amb els tòpics no és fàcil, traure una família que pertany a una minoria en els Estats Units és agosarat, i fer-ho sense complexos, difícil. Per això un poc més de Ramy i un poc menys de Torrente ens aniria molt bé en estos temps de desconfiança col·lectiva en la humanitat.