Soc com eixos davanters que preferixen no tindre temps per a pensar davant del porter. Eixos davanters que si estan sols i poden controlar i pensar, la fallen; i que si estan envoltats de contraris i només poden definir en una dècima de segon, sense pensar, la claven. Soc com eixos que només la claven quan no tenen un altre remei.

Com més temps tinc per a escriure, menys escric. Esta és una tara que em perseguix i m’atrapa sense remei. Entre setembre i octubre vaig passar un mes i mig de vacances. Com que els xiquets ja anaven a escola i no viatjava a cap lloc, vaig fantasiejar amb avançar un muntó de textos que sobrevolaven el meu cap. Sabeu quants en vaig avançar? Efectivament: zero. Com més temps tinc, menys done. Només vaig escriure aquells en què no tenia un altre remei. Aquells amb la data de tancament llançant-me l’alé. Soc com eixos davanters que preferixen no tindre temps per a pensar davant del porter…

I en què vaig gastar tots aquells matins assolellats sense xiquets en casa ni obligacions a la vista? No sabria contestar-ho. És difícil d’explicar. A vegades simplement dormia. Moltes altres vegades estava despert, però el matí s’engolia les ganes de fer alguna cosa productiva. Preparava una cafetera i em posava en el sofà amb l’ordinador portàtil preparat, a mig metre. Primer passava una estona amb el meu nou fill, el tercer, però se l’enduien prompte i no el tornava a vore fins a l’hora de dinar. Llavors sí: en teoria era el meu moment.

Però, arribat el meu moment, començava amb tot un cabàs d’obligacions al telèfon: 1) Mirava els premis diaris del Mini Football i jugava alguns partidets en línia; 2) Complia amb la meua lliçó diària de Duolingo, per a autoenganyar-me amb l’anglés; 3) Revisava el mercat de fitxatges en les meues tres lligues de Biwenger; 4) Feia el Wordle, on vaig vorejar els 400 dies sense error; 5) Pegava una ullada als equips de Hattrick, una altra lliga virtual futbolera; 6) Comprovava si algú havia votat o ressenyat els meus llibres en Goodreads; 7) Entrava en els meus nombrosos comptes de correu electrònic, però no contestava cap missatge perquè ja ho faria després; 8) Aguaitava per WhatsApp desitjant que no m’haguera escrit ningú; 9) Mirava l’aplicació de l’equip de futbol del meu fill Teo; 10) Llegia alguna de les notícies que em recomanava la pàgina d’inici de Google; 11) Entrava a Twitter a enfadar-me per alguna cosa que després oblidava de seguida; 12) Millorava els meus reflexos en l’aplicació de càlcul mental, i 13) Tornava a començar amb el Mini Football.

Inexplicablement, pel que fora, quan per fi em feia l’ànim d’escriure aplegava a casa de l’institut Filla número 1, després portaven a Fill número 3 i de seguida havia d’anar a arreplegar a Fill número 2 a l’escola. Per la vesprada exercia d’acompanyant en diferents esdeveniments i quan queia la nit jo queia amb ella. Un altre dia al fem. En el llit em prometia que al sendemà escriuria alguna cosa útil, i m’adormia convençut d’açò. Una altra vegada com eixos davanters: em deia que no em complicaria davant del porter, que xutaria a la cantonada assegurant el gol, però al dia següent, com sempre, buscava vaselines impossibles, xutava al cos o em clavava en fora de joc. En el llit em prometia que mai més, i m’ho creia, però al sendemà repetia el procés.

Va passar el temps. Quan es van acabar les vacances i vaig tornar a la rutina de la faena en el diari, de sobte vaig tornar a ser productiu en cada buit temporal. No vaig deixar els jocs del mòbil ni les lligues virtuals, però valorava tant un parell d’hores lliures que no em costava gens començar a escriure la primera línia, i així, ràpid i costera avall, seguir amb la tecla fins a tancar el darrer paràgraf. Em va recordar allò d’anar a escola. I és que a vegades em pregunte com érem capaços d’anar sempre a escola: resulta que anàvem a escola perquè no sabíem que existia la possibilitat de no anar a escola. Després arribes a l’institut i te n’assabentes de tot, de com funciona la cosa.

Per això també, per a jugar a futbol, per a competir de veres, has d’enganyar el teu cervell i convéncer-lo que no hi ha la possibilitat de no guanyar, que no hi ha temps. A vegades, com més temps tens per a descansar, més cansat et sents, i no sé actuar contra això. És la millor trampa del sistema, si ho penses. La trampa perfecta. Sentir-te bé després d’haver treballat i sentir-te malament si no fas res, si perds el temps.