Són fets de terra, foc i aigua, d’arbres, falenes, figues, núvols i penells, però també d’objectes, alguns perduts. Un guant travessa mig llibre; un guant tot sol, desparellat –només “alguns guants” ixen una volta–. Després es perd. (Pense en la petjada que turmenta a Crusoe). Fantasiege que l’autor el fa desaparéixer com fent l’ullet al poema “Silex Scintillans”, encapçalat per uns versos d’Elizabeth Bishop: “So many things seem filled / with the intent to be lost”. Seria un joc tan precís com els mots de Porcar i la cadència del seu vers, d’un ritme hipnòtic com el foc.
M’endinse en este poemari que és com un aleph, un cremar lent ple de records i referents, com el cremar daurat de la tardor. És a dir, etern, com el que queda i el que es perd.
Ens han visitat quatre fulles i un guant, / pel vent eixelebrats s’empaiten com corbs…
El poema “Bassals” m’aboca a l’infinit: “La pluja obria a terra precipicis / de la nostra mida i els saltàvem / per no estimbar-nos a l’esbandida / fondària del cel”. M’evoca La pagoda de Babel, de Chesterton, on el sultà Aladí (no el de la llàntia, un de més superb) alça una pagoda més alta que la Torre de Babel. Déu la fulmina i l’afona en terra, on la pagoda obri un pou sense fons per on el sultà cau eternament. Però per a Porcar la fondària és del cel i la bota “per no aixafar l’esbart / d’estornells migrants ni interrompre / la levitació del darrer núvol estantís / i esponjós, salicant i evanescent”.
En “Falenes de novembre” diu: “Volen alçant llurs ombres en un remolí / radiant, com davant d’un mirall fet purament / de llum s’estavellen al sostre, s’hi estampen […]. I en el mirall de llum hi veig el precipici dels bassals”. Més avant continua: “Plou i fugen potser d’un vers de Bai, provant / de donar algun sentit al món amb llur teatre / d’ombres xineses al caliu d’un foc que agermana”.
Si eixe vers de Bai és de Li Bai, en recull el guant perdut i la fondària, ja que d’ell es diu que va desafiar molts hòmens i va morir ofegat perseguint la lluna al Iang-Tsé. Açò últim segurament no és cert, i potser Porcar parla de Bai Juyi. Però heus ací l’infinit calidoscòpic que obri el poemari, on “cremem, ignífugs, per sempre en altres”.
