Encendre fogates per a celebrar que se’n van el fred i la foscor és un ritual que afona les seues arrels en l’Europa pagana mediterrània. Ara bé, ningú ha fet d’açò una festa descomunal com els valencians, amb les Falles i també amb les Fogueres. 120.000 fallers en el cap i casal i altres milers en dotzenes de pobles valencians de Benicarló a Benidorm són hui els hereus d’aquella Història de la falla de sen Chusep de la plaseta del Almodí, en l’añ 1855. Aquell almodí gòtic, que fon magatzem de forment, té el seu accés porticat, quasi com una lògia florentina, des de la recollida plaça de Sant Lluís Bertran. És l’espai on es plantà la primera falla de la qual coneguem un llibret imprés. La plaça de l’Almodí també s’anomenà de la Granota, del Mestre Racional i dels Drets dels Xiquets, abans de recordar, junt amb la font inaugurada en 1966, el sant que té allà sa casa natal.
Mazón ha sigut el trist gran protagoniste de les falles d’enguany. Com no podia ser d’una altra manera. Perquè les falles són sàtira, són crítica i, per descomptat, són política. Caiga qui caiga, i a pesar de tots els intents per controlar-les que han patit al llarg de la seua història. Així és almenys des que el suecà Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) –nascut un 19 de març per cert– parí la tradició més substancial de la història de les falles: el llibret.
Amb la intenció d’explicar la falla, s’incorporaven a la festa, des de 1855, els poderosos versos que acompanyaven el ninot. Escrits de forma sarcàstica, entenedora i atractiva, el seu públic era el mateix que el de les falles: les classes populars que no tenien qui les defenguera. Allò canvià amb l’aliança de lletraferits com Bernat i Baldoví, que saberen entendre el poder comunicatiu que la falla tenia en aquella època i la seua força social i política. Així, fent costat als més desvalguts, s’incorporaren les descarnades crítiques que atorgaren a les Falles una funció social que les posava en una altra dimensió. Alhora, els versadors aconseguien un potent altaveu. El llibret, a més, aportava a les falles un element de permanència que no tenia l’efímer cadafal amb les escenes teatrals i els ninots. Així nasqueren les falles modernes, les que anaven molt més enllà del parot i la borumballa dels fusters i de l’estoreta velleta.
Que la celebració festiva de l’aplegada de la primavera de l’any 1855, amb traca, música, art i literatura, tinguera un vessant ideològic convertia les falles en un focus de rebel·lia que retronava en cada plaça i en cada carrer, almenys uns dies a l’any. Amb enginy s’esquivà a sovint la censura i els intents de repressió de les autoritats. Fins als nostres dies.
Hui les Falles són una festa descomunal, plural i polièdrica. Cobren tot el sentit aquelles paraules d’Almela i Vives de fa huitanta anys: “Diríase que los valencianos pensaron: ‘Hagamos, con las fallas, unas fiestas tan descomunales que quienes las presenciaren nos tengan por enajenados’”. Gran part de la culpa la té el citat Bernat i Baldoví, la Musa del Xúquer, el pare de llibrets eterns com Viçanteta i don Facundo, Don Mamerto i don Cirilo o Urganda, Tembleque i Cabota-Dura. Confiem que mai desaparega la singularitat de les falles, que les fa úniques, el ple sentit que l’autor suecà els donà amb la revolució que representà aquell primer llibret. Diuen que tota tradició algun dia fon una invenció que desplaçà una tradició preexistent. El llibret acabà amb la tradició dels parots que servien per a il·luminar els tallers de fusteria en l’hivern. El llibret fon la nova tradició. I ho canvià tot. Per a sempre. Qui li ho havia de dir a l’autor d’El virgo de Viçanteta.
