Vaig pujar a la torre perquè feia fred i pareixia que plouria en qualsevol moment. Almenys, vaig pensar, el Micalet m’oferia una treva. Potser en arribar dalt, la tempesta estiguera en una altra part de la ciutat.
La seua escala de caragol, estreta i vella, sempre m’ha paregut suggerent. Allà dins una té la sensació de retrocedir en el temps. A més, potser perquè el dia no acompanyava, no hi havia ningú i jo era l’única en aquella espiral de pedra. Ni veus ni passos, més enllà dels meus. Un dia tan fosc no deixava travessar la llum per les escasses finestretes de la torre i l’aïllament resultava calmant.
Estava a mitan pujada i, com que sabia que no molestaria a ningú, vaig fer una pausa. Abans de continuar l’ascensió, vaig mirar cap arrere. L’espiral d’escalons es perdia en la foscor, i un pensament, d’eixos que són fugaços com un llamp, em va creuar la ment: i si l’espiral no s’acabara mai? Per un segon em vaig imaginar allà, a soles, per a sempre, anant amunt i avall. Però només va ser això, un pensament absurd que va morir com va nàixer, i hi vaig continuar.
Per alguna associació d’idees, aquella imatge fugaç em recordà Uzumaki (Planeta, 2017), la novel·la gràfica del mangaka Junji Itō. Es tracta d’una història en què una població es veu de sobte envaïda per les espirals. Estan per totes bandes i la gent comença a obsessionar-se amb elles, fins al punt d’acabar, molts, convertits en espirals, els cossos trencats i plegats sobre si mateixos. El relat és asfixiant i aplega un moment en què, com a lector, les espirals comencen a fer-te agonia. El mateix Itō ha afirmat que trià eixa forma perquè resulta hipnòtica, perquè et porta cap a l’abisme. Obsessiva. Terrible. Pot créixer sense fi cap a la immensitat.
Tots tenim la nostra espiral, supose. Tots podem caure en ella. I les que fan més por són les que inventa la nostra ment: res no és més terrorífic que una obsessió. I els còmics de Junji Itō mai no deceben a l’hora de fer por de l’autèntica, de la que s’allunya de qualsevol clixé. Té la capacitat d’inventar horrors a partir d’objectes i fenòmens quotidians, i de confrontar-nos amb allò que és difícil d’assimilar.
Afortunadament, l’escala del Micalet sí que té una fi, i vaig arribar al cim, això sí, un poc marejada. Potser m’havia suggestionat amb la idea de l’abisme i les infinituds de Junji Itō. Siga com siga, és ben cert que vaig agrair, com qui ix de davall de l’aigua i pren aire, deixar arrere aquella espiral. I, a més, no plovia.
