El 29 d’octubre passat va començar com un dia qualsevol, amb eixes xicotetes rutines de cada dia que en realitat, parafrasejant a John Lennon, són la vida mateixa, la més vertadera i real, la que transcorre mentre ensomiem a gran escala: en un viatge a l’estranger; en un nou amor; en un pla pròxim que sona excitant. En una fugida, en definitiva, d’una quotidianitat que sovint és un tresor que, com tantes vegades passa en la vida, de tan proper, no veiem.

El 29 d’octubre passat doncs, com solc fer, vaig despertar la meua filla amb una pluja de besos. Li vaig fer el desdejuni i li vaig preparar l’esmorzar per anar a escola. La vaig dur a la parada d’autobús i la vaig acomiadar com sempre amb un “Passa-ho bé. T’estime”. Tot seguit vaig anar a la faena i vam planificar la següent revista sindical. El tema estrela, aleshores, era la jornada laboral de 32 hores setmanals. En eixe moment ja ens havia arribat algun vídeo d’algun poble amb molta pluja, és cert. Però eixe dia estava molt capficada en el treball i després vaig dinar amb un company i vam parlar de l’amor, de la vida, i de la nostra amistat. Em va ajudar amb un curset d’informàtica i ens vam acomiadar. Tenia el telèfon en silenci, perquè durant el dinar l’havia apagat per a parar més atenció al que m’estava contant el meu amic. I se m’oblidà tornar a posar-lo en veu. Se m’oblidà mentre em permetia el petit plaer d’anar a una llibreria de vell, a per un llibre que des de feia temps m’interessava. No el vaig trobar. I em va donar una miqueta de malíccia. I amb eixa malíccia vaig eixir al carrer, on, de sobte, vaig sentir una sensació estranya. Quan vaig alçar la vista amunt, no em va agradar el que vaig vore. El cel estava fosc d’una manera rara. Amb una pau inquietant. Com si alguna cosa molt roïna estiguera a punt de passar.

I no obstant, a la ciutat de València, no queia ni una gota. Tot era com en un dia qualsevol. La gent tornava a casa de treballar, un dia més. Alguns reien a les terrasses. Fins i tot alguns altres, com jo, ens permetíem el luxe, ara ho sé, d’estar una mica malhumorats per no haver trobat el llibre que buscàvem. Tot açò ocorria a la ciutat mentre, a molt poqueta distància, a l’altra banda de la V30, ja hi havia persones ofegant-se. O tremolant de por. I milers i milers de de veïns, entre els quals hi havia familiars, amics, companys de treball, coneguts o, simplement, veïns, començaven una batalla per intentar salvar, en primer lloc, les seues vides i les dels seus, i després, el poc que pogueren de les seues llars.

És un pensament que molta gent de la ciutat ens fem estos dies, de manera reiterada: “Ací res, i a l’altra banda del llit del riu, l’infern”. Ens embarga una mena de sentiment de culpa. I de desconcert. És molt estrany, dolorosament estrany, tornar d’ajudar els teus del fangar en què s’han convertit molts pobles de l’Horta Sud. Deixar-los literalment en la merda, extenuats de tant de lliurar una batalla en què només es pot perdre o molt, o prou, però en la qual no hi ha res a guanyar. I tornar a casa. A una casa neta i seca. Amb llum i aigua. Amb la nevera plena. Però això sí, amb una impotència viscosa que fa niuet a la gola i a la panxa i que a vegades no ens permet ni parlar.

Durant estos dies he escoltat molta gent dir com pot canviar la vida depenent d’on hages nascut. D’on estigues vivint. D’on siga que t’agafe la catàstrofe. Fins ací, d’acord, res a objectar. La imprevisibilitat dels sacsejos de la vida és una cosa per a la qual mai estem preparats. El nostre ego ens ho impedix. Volem controlar allò incontrolable. I pensem que les coses els passen als altres, fins que, un bon dia qualsevol, ens passen a nosaltres. El que sí que no hem de tolerar és que ens facen creure que eixa aparent arbitrarietat siga sempre cosa de l’atzar. El que no podem permetre, per la memòria dels que hem perdut, i per la nostra pròpia dignitat, és que se’ns diga que, a hores d’ara hi ha vora cent persones desaparegudes i dos centenars de morts per una mera qüestió de mala sort. Perquè la vida, i la natura, tenen les seues pròpies regles, sí, però les decisions laborals, urbanístiques, mediambientals i, en definitiva, polítiques, maten persones, o les salven.

En la ciutat de València, per exemple, ens hem salvat de la DANA perquè des dels anys 60 el nou llit del Túria ens protegix, ens manté sans i estalvis. Independentment del que ploga. A molta gent de l’Horta Sud, i per descomptat d’Utiel, de la Foia de Bunyol i de la Ribera, massa prop de barrancs i rius inundables, l’única manera d’haver-la protegit era fent el que, com ara ja s’ha demostrat de sobra als mitjans, es podia i s’havia d’haver fet: enviar una alerta com i, sobretot, quan calia. Fer cas del que nombroses entitats amb autoritat sobre la matèria havien advertit. Prohibir els desplaçaments. Promoure que la gent tornara a casa abans de la feina. Prendre decisions oportunes. I, en definitiva, fer política. Perquè fer política, bona política, salva persones. I fer mala política, o directament, no fer-ne, les mata.

No s’han mort centenars de persones, ni ens hem salvat unes altres, per atzar.

Darrere , o al costat de la sort, i fins i tot, de l’arbitrarietat de la vida, i de la natura, hi ha, quasi sempre, la política. Un dia qualsevol pot convertir-se en el pitjor dia de la teua vida depenent d’on visques, sí. Però podem retrobar-nos amb els nostres en una llarga abraçada al final d’eixe dia, o soterrar-los, o ni tan sols això, depenent de qui governe. Que mai se’ns oblide. Perquè ens hi va la vida.

Una abraçada llarga des de la ciutat als veïns de les poblacions més afectades.

Vos admirem profundament. Estem, i estarem, a la vostra disposició.