Com a bon esteta aristocratitzant, eixe pompós títol que l’Estat argentí li ha concedit –Director General de Relacions Culturals del Ministeri de Relacions Exteriors– s’acobla a la seua persona com una segona pell i li permet exhibir a plaer i sense jactància els seus vastos coneixements, l’educació acurada que tingué aquell delicat infant que va ser o la solvència amb què es mou en uns quants idiomes europeus.
També està raonablement orgullós de la trajectòria literària que ha portat fins ara i que li ha valgut, a més d’aquell càrrec, diversos honors i reconeixements i un encara reduït però fervorós grup de lectors entusiastes. En qualsevol cas, i en este estiu de 1958 en què està prop de complir els 50 anys, quan pensa en els llibres que ha escrit sent un buit estrany que es projecta cap al futur, un buit que percep que s’haurà d’omplir amb alguna obra que faça veritablement gran el seu llegat literari, una creació que encara no sap definir però que intuïx plena de magnificència, una transcendent i atractiva mixtura d’erudició, bellesa i variats mèrits narratius.
Des dels inicis d’este any de 1958, i en la seua condició de Director General de Relacions Culturals de l’Argentina, Manuel Mujica Lainez roda per mitja Europa convidat pels governs d’Espanya, França, Regne Unit, Grècia, Romania i ara Itàlia. Alterna les plúmbies recepcions en seus diplomàtiques o administratives amb les visites als museus, les biblioteques, les llibreries, les esglésies o els palaus. També amb els carrers del dia o de la nit térbola d’eixa Europa que el fascina sense descans ni saturació possible.
L’intriga que, des que va arribar a Roma, torna a recordar unes fotografies que va vore, anys arrere, en un diari de Buenos Aires, situades en el jardí o la finca d’un llogaret del centre d’Itàlia, i del qual no aconseguix recordar el nom. Aquelles fotografies reproduïen unes escultures estranyes que s’estenien ací i allà per aquell jardí, i que se li han quedat obsessivament gravades en la memòria. En un banal dinar a Roma ho comenta. Un dels seus companys de taula, l’arquitecte Nato Frascá, reconeix en eixe record el lloc i pronuncia el seu nom per primera vegada per als sentits àvids i feliços de Manuel Mujica Lainez, entre les postres i el café: Bomarzo.
Hui és 13 de juliol de 1958. En este calorós diumenge el pintor Miguel Ocampo, agregat cultural de l’ambaixada argentina a Itàlia, el porta en el seu cotxe a visitar eixe espai. Els acompanya el poeta Guillermo Whitelow, gran amic de Manuel des dels dies de joventut, i que està passant una llarga temporada a Roma. Es dirigixen a Viterbo, al bell mig de la península Itàlica, antic feu dels papes, bressol dels pobles antiquíssims del Lazio. Travessen una zona quallada de tombes etrusques i apleguen al comune de Bomarzo. L’aldea s’estén als peus d’un tossal al cim del qual s’alça un castell d’antiguitat venerable. A l’altre extrem de la vall està l’anomenat Parc dels monstres, el secret desig de Manuel, el seu somiat Bomarzo. En travessar les portes del jardí sent una vibració inesperada. “Tuve la desazonante impresión de que regresaba a casa, después de años, acaso siglos”, dirà més tard.
Entre la vegetació salvatge que ho envaïx tot en aquella floresta abandonada, Manuel Mujica Lainez va descobrint i reconeixent els diferents conjunts escultòrics, fuig dels seus acompanyants, li ve al cap el nom d’un príncep abolit –Pier Francesco Orsini– i percep al mateix temps una felicitat immensa i la seguretat certa d’haver trobat el material evanescent que buscava, eixa atractiva mixtura d’erudició i bellesa que –com un renaixement etern– ha d’omplir aquell buit neguitós que fins a este moment exacte tant l’inquietava.
