Finals d’agost, a voreta mar, estic amb tres amigues i la meua dona. Hora de dinar. Ens contem anècdotes. V. ha hagut de pujar-se’n a un avió prou vegades en les últimes setmanes. Odia que li toque el seient del mig (de tres), si en els extrems hi ha hòmens. Els hòmens, diu, solen espatarrar-se i ocupar més espai (“és que som més alts, més grans”). M’imagine l’escena. Sí, això és d’hòmens. Immediatament pense en mi. Jo no m’espatarre. És més, els dic, en el meu últim vol, qui va ocupar el seient del mig vaig ser jo i la xica de la meua dreta, per a dormir més còmoda, posà els peus damunt del seu seient i el meu. Així, indignat a voreta mar, em marquí un not all men en tota regla.

Poc després, ja en casa, coneixem què va patir Gisèle Pelicot. Quina barbaritat, pensí, com pot passar una cosa aixina. A hores d’ara, tots sabem que el seu marit era un tipo genial i els més de setanta violadors, hòmens normals. A hores d’ara, hauria de saber que el violador soc jo. És la veritat que Gisèle vol que conegam. La mateixa que ix de la boca de les dones cada vegada que criden “el violador eres tu”. Eixe tu soc jo. Eixe tu és vosté (si és home). Açò no vol dir que sigam violadors. Sinó que vosté i jo podem ser-ho, que vosté i jo, amb la suma de tots els hòmens, de les nostres decisions i accions, som els qui facilitem que hi haja hòmens que violen, que maltracten les dones, que cremen vives les seues parelles, que abusen de les filles. Hòmens que…

Els hòmens normals també veiem a les dones com a objectes sexuals, utilitzem els nostres privilegis per a deshumanitzar-les (i deshumanitzar-nos), i som els qui, en un moment donat, sense deixar de ser normals, utilitzem la violència per a agredir-les. El sistema patriarcal ens ho posa fàcil. És l’origen de moltes de les desigualtats que viuen, dia a dia, elles. És el sistema social que hem mamat des de fa milers d’anys, per a farcir-nos de privilegis. Vosté (home) i jo també. I no hauríem d’oblidar que patriarcat (i masclisme) són un frau de dos direccions. La majoria dels hòmens no ens hem adonat que som, també, víctimes del patriarcat i del masclisme. Menys víctimes que les dones, molt menys, no ens vingam amunt.

Tenim més poder i privilegis. Ens ho han dit i ens ho continuen dient, directament o indirectament, des de quasi tot el conjunt de la societat. I què fem vosté (home) i jo? Utilitzar el poder i els privilegis. Perquè sí. Perquè als hòmens ens han educat per a que pensem que, així, guanyem. Ens n’adonem o no, ho fem. Però quin és eixe poder? El de cridar en una conversa? Baixar del cotxe per a agredir un altre conductor que volia ocupar la plaça d’aparcament que havíem vist abans? Dir-li a algú ix al carrer, si tens collons? I quins són els privilegis? Clavar-li mà a una xica en una festa perquè anava contenteta? Pressionar a la nostra parella per a tindre sexe? Pensar que, si tenim un fill, si algú dels dos ha de deixar el treball temporalment, serà ella? Pensar que, per prestigi social –imaginem un cantant, un escriptor, un pintor, un actor, un futbolista– tenim dret a endur-nos al llit a la dona de la primera fila? Dir-los als companys de l’empresa, enguany, en el dinar de Nadal a la nova me la deixeu a mi, eh?

A eixa classe de comportaments he tingut accés durant la meua vida, per ser home. I vosté. Les dones no. Elles els han patit.

Ara propose que fem un exercici de memòria. Marquem amb una creu, d’entre les situacions que acabe de citar, en quines hem sigut protagonistes i en quines no, però sí que les hem viscudes de prop i no hem obert la boca per a dir que eren un abús de poder. Pensem. Posem les creus corresponents. Pensem en els moments amb creu. És açò formar part de la cultura de la violació? Sí. Llavors, per què ens molesta que les dones ens ho recorden?

M’he enganyat. I vosté (home), segurament, també. Ens toca arravatament i revisió. No és fàcil mirar-nos i prendre consciència de la violència. La majoria de nosaltres ens hem vist en circumstàncies en què hem pogut abusar. Ens molesta reconéixer-nos en elles. Que se sàpia que no som tan bons. Però si ni l’espai domèstic és segur per a les dones… No veiem que les dones que estan prop de nosaltres, quan ens demanen que siguem conscients de tot açò, no se senten superiors, ni ens falten al respecte, fins i tot –açò és el millor–, ens estimen. És hora de fer-los cas, encara que dubtem, encara que alguns ho neguen. Prou de continuar arruïnant-nos la vida. Com? Per exemple, deixant de pensar que en la nostra ciutat, en el nostre grup d’amics, en les nostres relacions de parella, està ja aconseguida la igualtat entre hòmens i dones. Pot ser que dur-ho a terme siga la cosa més radical que vosté i jo farem en la vida. No exagere: trencar amb la merda que embruta els fonaments de tantes facetes de la vida. Al remat, una radicalitat que no fa mal a ningú.

Em fa vergonya la meua passivitat i silenci. No creuen que és hora que en digam prou?

Foto © Bea Serendipity