Julián Calero insistix en el fet que cal aïllar el pessimisme i esvair l’aura negativa de l’entorn llevantiniste i pensar en positiu. Jo soc un optimiste malaltís, però em fa una miqueta de por fer-ne proselitisme, perquè l’optimisme s’ha d’acompassar amb allò que cantava Serrat: “nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”, que naix de la convicció que només de la veritat sorgixen coses bones. Així que farem cas a Calero, escamparem alegria i positivisme i, alhora, quan calga, farem crítica, constructiva com sempre, que és com ha crescut sempre el Llevant UD, com ha escapat de les seues crisis cícliques.
Tots estem il·lusionats amb l’arrancada de la temporada del Llevant, que juga en la Romareda per a defendre el lideratge. Alguns temen que potser el Saragossa de Víctor Fernández ens frenarà la ratxa, ens derrotarà. Jo els dic que més por han de tindre ells que nosaltres. Des de l’optimisme, però també des de la veritat: el Saragossa té un bon equip, però nosaltres som millors. Tenim, de fet, futbolistes superlatius. Tenim a Carlos Álvarez, per exemple, un il·lusioniste del baló, un jugador de Play Station amb capacitat per a deixar bocabadat al llevantinisme una jornada darrere d’una altra. Queda molt per davant, però des de l’optimisme hi ha un altre motiu per a que el Llevant necessite pujar a Primera: vore créixer en Orriols a futbolistes com el propi Álvarez (21), Andrés García (21), Cabello (20), Kocho (25), Lozano (25), Fabrício (23), Oriol (26), Pampín (24), Dela (25), Romero (23), Pablo (25), Marcos (20), Xavi (19) o Espí (19).
ESPÍ, L’ARIET DEL FUTUR… I DEL PRESENT. Pareix aplegat d’una altra galàxia. En 105 minuts distribuïts al llarg de quatre partits ha marcat dos gols, ha fet quatre ocasions claríssimes i ha estavellat un baló en la fusta. Està demanant a crits la confiança i la continuïtat que poden convertir al de Tavernes de la Valldigna en un davanter llegendari i en el puntal d’un Llevant 24-25 amb un potencial enorme.
MORALES EN SIN TREGUA. De les declaracions a Carlos Ayats tinc unes quantes marcades en groc, però vullc destacar-ne tres: diu que és molt sentimental i que per ad ell no tot ho són els diners, però també diu que no se sentí valorat perquè Quico i Felipe no li feren a temps una oferta que encaixara amb el seu perfil i compromís… després d’una temporada –recordem-ho– absolutament lamentable que acabà amb el Llevant descendit. La segona: que preferí anar-se’n perquè el Llevant s’havia de gastar una fortuna en ell per a retindre’l i encara així no s’haguera sentit valorat del tot i que no volia deixar en mala situació econòmica al club. La tercera: que el Llevant li deu 0,8 milions i no l’ha denunciat per a que no desaparega o baixe a Regional. El Llevant deu diners a molta gent, va negociant els deutes i estic segur que acabarà pagant a tots. Porta 115 anys, xino-xano, fent això. I ací seguim. Ell sempre parla de quant li ha donat al Llevant. I el Llevant ad ell? El Llevant l’ha fet qui és i l’ha fet ric. Morales seguix posant “excuses de mal pagador” per a justificar la seua marxa al Vila-real, i continua sense demanar disculpes per dir una cosa i fer-ne una altra, que és en realitat l’únic motiu del divorç amb una part de la grada. Confie que netege el cap i siga capaç d’oferir el rendiment que molts esperen d’ell i que fins ara no ha demostrat, ni de lluny. Confie també –però poc– que li agraden aquells versos de Serrat sobre la veritat.
Foto © Llevant UD
