Vint-i-cinc segles de cels ardents i estrelats han rodat sobre les columnes de pedra tosca del majestuós temple dòric de la Concòrdia, al cor de la Magna Grècia siciliana. Les civilitzacions han excel·lit i decaigut successivament. N’han canviat les advocacions i les pregàries. En el segle XX les cabres han pasturat les herbes raquítiques que creixen pels clavills del crepidoma davall la vigilància de pastors encara més miserables que els seus animals.
Hui, la munió nombrosa i infatigable de la host turística, n’assetgem l’entrada com si volguérem expulsar amb violència els últims sacerdots i tombar-ne les estàtues sagrades en una darrera càrrega que eliminarà la memòria que encara queda sobre la terra; el seu significat, ofegat en la copiosa sintaxi fotogràfica que no significa res més que el crit dels hòmens abans de ser també oblit, pèrdua i pols davall el sol inclement de l’antiga Arkragas.
Una xicoteta tanca de fusta ens deté. Davant del travesser desfilen ordenadament famílies i parelles cobdicioses de l’instant. Però ningú podem transcendir la condició d’imatge del temple i convertir-lo en un espai real, fer que siga alguna cosa més que una prestigiosa làmina de dos dimensions que penjarà dissecada en el nostre pavelló de caça.
Només una palometa groga que sura i brilla en l’aire ardent del migdia com una moneda supera el primer perímetre de columnes i es perd en el naos. En el seu vol no hi ha voluntat, únicament present i lleugeresa que, de manera misteriosa, es convertixen en la vertadera eternitat. El temple és molt vell i el delicat borró de color que el penetra a penes té uns dies de vida, però es donen sentit mutu, per fi. Potser el temple no va ser erigit per a una altra cosa que per arrecerar la palometa este matí. Potser els segles no han fet una altra cosa que esperar.
Quan l’insecte ix per un lateral, la construcció caduca de nou. I únicament és això, pense, amb l’esquena suada per la motxilla plena de coses inútils i la càmera del mòbil igualment ofegada de greix, mentres altres mercenaris esperen el seu torn de cridar i fer xocar llances i escuts davant les columnes, un vol silenciós, un raig de llum que travessa ales de seda, l’alé de la divinitat grega que convida a jugar el joc de la bellesa que naix i mor ací.
© Viquipèdia / Berthold Werner
