“Estuvimos tibios y hay que ser más agresivos porque nos jugamos mucho”. És el resum de la prèvia de Miñambres. La derrota davant el Cartagena està omnipresent en el llevantinisme. També en qui encara és el seu entrenador. És lògic: si es repetixen aquells erros serà impossible véncer en el Madrigal i serà, definitivament, la fi de la temporada.
Això d’estar tebis és tirar pilotes fora, no assumir responsabilitats, donar la raó a Levante Fans (“échale huevos…”). És, en definitiva, una excusa de malpagador per a desviar l’atenció dels seus propis erros, flagrants, que propiciaren la derrota. El Cartagena no guanyà perquè el Llevant estiguera tebi. Ho feu perquè l’astorgà col·locà malament als seus futbolistes, perquè Calero (que no és sant de la meua devoció) li pegà un bany tàctic, i perquè tornà a regalar la titularitat a dos que no la mereixien: Pablo i Fabricio.
Si d’onze, dos juguen a la babalà, sense nervi ni tensió, és igual què facen els altres: el rival se’t menja. Per molt que Kocho es multiplicara en la medul·lar. Algú més no mostrà l’actitud correcta? Potser Lozano i Álvarez no tingueren el millor dia. Tampoc Miñambres contribuí al fet que així fora, obligant-los a cobrir les pujades de Muñoz i Andrés García, respectivament, exercint de falsos laterals i sacrificant-los en funcions que no són les seues. El futbol a vegades és senzill i pla: el lloc d’Álvarez i Lozano està entre Kocho i els de dalt. Eixe és el lloc on es trau partit a les seues virtuts, a la seua visió perifèrica, on es couen les superioritats i les passades entre línies. No en les bandes. La gestió dels canvis, un dia més, tampoc pogué ser més nefasta, amb l’esperpent final de traure a Cantero de lateral en el 87’.
Des que està en la banqueta, Miñambres ha signat grans partits i també grans decepcions. La sensació és que falta exigència. El lleonés s’enganyà mantenint a Calleja massa temps i contra tota lògica. En tardar tant a cessar-lo, ell estava obligat a l’excel·lència. I ara esta irregularitat no és tolerable, clar.
De fet, després de sumar u dels nou últims punts (amb dos partits a casa contra rivals de la zona de descens), és un autèntic miracle que l’esquadra granota encara mantinga les opcions d’accedir a una plaça de play-off.
1.200 granotes marxaran 70 quilòmetres al nord per a acompanyar a l’equip en el Madrigal. L’objectiu és clar: guanyar en una jornada que té dos duels directes (Espanyol-Sporting i Racing-Elx) i als altres aspirants jugant a domicili, llevat de l’Eibar, que rep a l’Amorebieta, derbi basc en un radi de 30 quilòmetres. Precisament, guanyar en Vila-real és comprar el bitllet per a seguir amb vida enfront de l’Eibar, en Orriols.
No venem fum. Viatgem per a guanyar. Per a aconseguir els 55 punts. Així i tot, serà difícil, però tot el llevantinisme desitja plantar-se la nit del dissabte davant l’Eibar amb opcions.
Foto © La Liga
