D’un temps ençà ha agafat força una inclinació a acusar d’“equidistant” a tot aquell que, enfront de certs conflictes socials, no assumix els postulats dels discursos de moda. A l’equidistant de hui no se’l considera a soles un individu moralment tebi, despreocupat o que no pren partit per res, sinó que el seu silenci o equidistància el convertix de manera automàtica en còmplice necessari de les polítiques més abjectes. Enfront del mal, només cal situar-se al costat del bé, sense matisos, i qui no assumisca esta posició de partida serà assenyalat de manera implacable per els vigilants de la correcció.

En els últims anys esta pràctica d’assenyalament a l’equidistant s’ha disparat de manera exponencial en el cas de les figures públiques (artistes, periodistes, polítics, intel·lectuals) que, davant esta acusació, s’han vist obligats a fer declaracions en favor de certes causes, quan no han hagut de disculpar-se per no dir l’adequat en el mateix moment en que algú li ho exigia, baix pena de vore truncades, fins i tot, les seues carreres. També en l’àmbit privat, molts han hagut de patir eixa mateixa imputació o, com a poc, eixa mirada condescendent del qual et dona per perdut només perquè no compartixes el seu parer.

No obstant això, voldria establir ací una altra possible definició d’equidistant. En eixe sentit, l’equidistant podria ser aquell que:

a) no coneixent els detalls d’un problema o conflicte, preferix no pronunciar-se per prudència o pudor.

b) qui, tenint una posició prèvia, valora les raons que defenen els bàndols enfrontats i els pondera a fi d’establir una postura pròpia, allunyada de qualsevol afinitat netament militant.

c) aquells que, fins i tot compartint els anàlisis, recela de certs agents que, de manera reiterada, s’alcen en portaveus d’allò comú sense aportar solucions viables als problemes, i en els quals perceben un oportunisme mediàtic que es neguen a alimentar.

I ací ve la meua reflexió (o advertència)

En els últims anys he vist caure tota classe d’ídols i plantejaments ideològics. Quan, estant en la cresta de la seua acceptació pública, vaig assenyalar que no eren més que gegants amb peus de fang, vaig rebre la reprovació d’amics i coneguts, quan no vaig ser objecte d’eixa mirada o comentari condescendent del qual parlàvem. El cas és que quan eixos ídols van caure, aquells que en un primer moment els van defendre amb furor, van assenyalar-los amb la mateixa vehemència com a responsables de tots els mals que ens afligixen. Llavors, els equidistants vam haver d’aguantar-los la lliçó: ells ja ho sabien. Mai els vaig vore disculpar-se pels exabruptes i per aquelles mirades condescendents del passat. Al contrari, van anar substituint aquells herois de fang per altres herois igualment destenyits als quals hui tampoc podem avaluar, i demà, quan hagen caigut, no podrem recordar-ho perquè ja els hauran substituït per altres nous.

Ells, que tant de perdó i disculpes exigixen a tot el mon, no seran capaços de demanar perdó a ningú per la seua flagrant falta de mires (i la seua arrogància). Potser per educació, no els direm res per a no posar en perill eixes relacions que ells no van tindre cap problema a arriscar perquè, van dir, els principis són els principis, i sempre es posen damunt.

L’equidistant, així entés, sempre està sol. Eixa soledat és el seu tresor.