He llegit amb molt d’interés l’article de Toni Sabater sobre la devastació de la vida animal en el Vedat de Torrent i l’agressivitat humana cap al seu entorn, i com un aiguat tardorenc, m’han vingut a la memòria multitud de records i vivències que dormien ensopits en el meu interior.

Jo vaig passar els estius en el Vedat entre finals dels anys 50 i principis dels 60. No en una casa familiar, sinó en diferents xalets que mon pare, segons li ho permetia la seua economia domèstica, podia llogar per temporades.

El primer tenia tres dormitoris, cuina, excusat i un xicotet saló que servia de menjador i donava directament al carrer. En aquells dies, quasi cap xalet estava barrat; a tot estirar, una tanca vegetal, sense cap porta que impedira l’accés a la casa. A les nits, en aquell xicotet espai entre la porta i la tanca, davall la tènue llum d’una bombeta —llavors el corrent era de 125 volts—, escoltava embadalit les anècdotes que la meua àvia, mentres feia punt de ganxo, contava de quan ella era jove. Al seu costat, sempre estava el flitero, l’antecedent dels actuals espráis contra els mosquits. Hui pocs jóvens, i no tan jóvens, sabran què és un flitero, una paraula que ni tan sols la RAE ni l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arrepleguen.

Al costat del xalet hi havia un pi. Bé, n’hi havia molts més, però aquell era pinyoner, i a mi m’encantava regirar entre la pinassa per a trobar els seus pinyons. Les pinyes de la copa, que jo imaginava repletes d’aquella preuada sement, constituïen una temptació irresistible. Així que agafava pedres i les llançava cap amunt amb una punteria més que deficient. El resultat era sempre el mateix: les pedres acabaven caient sobre la teulada del xalet, per a desesperació de la família.

Prompte vaig començar a fer amics. La mestressa ens va dir que tenia un nebot de la meua edat amb el qual podria fer “buenas migas”. Es deia Wifre i, efectivament, congeniàrem de seguida. En el xalet de davant estiuejava Pepe, que era de Torrent. Un dia em va comentar que tenia un cosí anomenat Sepianín.

—Sepianín? Quin nom més estrany! —li vaig dir, sorprés.

—Sí, Sepianín —em va contestar molt seriós.

Al sendemà, quan me’l va presentar, vaig descobrir que en realitat es deia Ciprianín, Cipri, per als amics. Era de Picanya i, amb el temps, arribaria a ser alcalde del seu poble i conseller de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana durant els anys 80.

La nostra amistat, entre la infantesa i l’adolescència va durar diversos estius. Amb ells vaig començar a descobrir i gaudir la fauna i la flora del Vedat. Des de les diminutes formigues fins als exòtics —almenys per a mi— puputs, o palputs segons el meu amic Pepe, passant per els cucs de sant Antoni i els parotets de bassa. Cada racó de la muntanya era un món per explorar, i qualsevol animal podia convertir-se en protagonista de les nostres aventures.

En una d’aquelles correries per un dels barrancs, per a nosaltres intricades selves on en qualsevol moment podíem ser devorats per feroços tigres o quedar atrapats entre els anells de verinosíssimes serps, ens va sorprendre la presència d’un eriçó. Jo portava una bossa d’esports i, després d’ordir un enginyós pla, aconseguírem que aquella criatura, que consideràvem perillosíssima, s’introduïra en ella.

Me la vaig emportar al xalet, vaig ficar a l’eriçó en una caixa de cartó a la qual prèviament havia practicat uns forats perquè poguera respirar i la vaig depositar en un jardinet situat en la part posterior de la casa. Després, satisfet amb la meua captura, me’n vaig anar amb els meus amics Cipri i Wifre al cinema Casalt, perquè llavors en el Vedat també hi havia cinema d’estiu.

La sessió era contínua i cadascuna incloïa el NO-DO d’obligat compliment, a vegades dibuixos animats i la pel·lícula. Durant l’intermedi sonaven cançons dels Cinco Latinos i de José Guardiola. Aquelles nits d’estiu, amb la pel·lícula sota les estreles, la música acompanyant l’espera i el sopar de cabasset formaven part inseparable de les nostres vacances.

En tornar vaig anar a comprovar l’estat de salut del meu presoner i vaig poder comprovar que era excel·lent: Havia perforat la caixa i havia pegat a fugir.

Algunes de les nostres aventures estaven inspirades en les de Tremal-Naik i el Tigre de la Malàisia; la majoria, no obstant això, seguien les aventures del Capitàn Trueno i els seus combats contra els “malditos sarracenos”. Els tebeos —perquè llavors els tebeos eren tebeos i no còmics— li’ls compràvem al Tio Rulo, un quiosquer afable i panxut, d’on li venia el sobrenom, que tenia el seu lloc en el mercat. Tots els dies pujava des de Torrent amb un carro arrossegat per un ase.

I és que el Vedat d’aquells anys no era un asèptic conjunt de xalets disseminats entre els pins. No només hi havia cinema, també disposava de mercat públic, drogueria, carnisseria, pescateria, dos forns —el de  La Estrella i un poc més allunyat el d’El Porvenir–, perruqueria de dones atesa per Finiues, la seua propietària i única empleada; bar, la tenda d’Encarna, una font pública, en fi un verdader centre social i comercial on els veïns, a més compartien vivències, opinions o simplement gaudien del seu oci jugant al dominó o a les cartes. Ah! i dos o tres berenadors que encara no havien aconseguit la categoria de restaurants.

A mitjan vesprada pujava per l’avinguda el cebadero, amb el seu capell de palla espentant la carreta amb dos geladores cridant: El cebadeeeero! Rica cebaaada helada! I com a mosques eixíem a la porta amb el nostre got en una mà i els diners en l’altra per a gaudir d’aquell preuat gelat. El solíem acompanyar d’una pepa, una espècie de panet ensucrat per la part superior, que compràvem en el forn El Porvenir

Els dies de pluja també tenien el seu al·licient, sobretot quan esta cessava i amb els primers llamps de sol eixíem a agafar caragols, avellanencs la majoria; també moros, xonetes, cristians i alguna vaqueta. L’olor de terra banyada, romer i timonet són sensacions que traspassen el nivell olfactori i s’incrusten en algun racó del nostre cervell per a tornar a sorgir arrossegant amb si records adormits.

Han passat els anys, el cinema Casalt és hui una casa de menjars. El forn d’El Porvenir és una immobiliària. La font, no és que s’haja eixugat, és que no queda ni rastre d’ella. Del mercat només queda mig ocult entre les herbes el caminet circular al voltant del qual estaven les casetes dels venedors. El forn de La Estrella ha desaparegut. També el bar, i la tenda d’Encarna i la drogueria, i la perruqueria de Finiues… ni un tio Rulo que ens venga la premsa del dia ni l’últim exemplar del Capitán Trueno. Clar, que sempre queda la solució de baixar al Centre Comercial del Toll, o al de Les Amèriques.

Com Taylor en l’última escena d’El planeta dels simis sent la necessitat de cridar: “Maniàtics! Ho heu destruït tot! Jo vos maleïsc a tots! Vos maleïsc!”

Una de les últimes pel·lícules que vaig vore al cinema Casalt va ser Esplendor en l’herba. La frase final treta de l’“Oda a la immortalitat” del poeta romàntic anglés William Wordsworth se’m va quedar gravada i no puc deixar de citar-la: “Encara que ja res puga retornar l’hora de l’esplendor en l’herba, de la glòria en les flors, no cal afligir-se, perquè la bellesa sempre subsistix en el record”.