En articles anteriors hem comentat eclipsis anteriors a la nostra era [1], [2] i [3] i un de l’Edat Antiga [4]. Tots els hem emmarcat en els contextos històrics, geogràfics o socials que faciliten entendre el perquè de l’impacte cultural o emocional que van tindre en el seu moment. I tot acompanyat amb hipervincles a vídeos de Youtube, pel·lícules, articles (de Lletraferit, per exemple), notes a peu de pàgina i postdates destinats a oferir al lector una xarxa conceptual que facilite “captures” intel·lectuals i afectives d’informacions posteriors. I ara, de nou, tornem a eixe mètode contextual per intentar entendre els efectes que va produir un eclipsi sobre una batalla, la de Simancas de l’any 939, que, en certa manera, va redefinir la correlació de forces entre els musulmans i els cristians peninsulars. Però, no ens avancem, situem-nos en els segles previs, el marc social en què es va produir l’enfrontament i les conseqüències que se’n van derivar.

El context geogràfic i històric peninsular a les darreries del segle X

En començar el segle X, els musulmans de la Península Ibèrica estaven tan desunits i enfrontats entre sí com ho estaven els cristians, o potser encara més.  I, com en tantes ocasions, la història ens ajuda a entendre moltes coses. Si ens remuntem a l’inici de la conquesta musulmana d’Hispània, la primera fase l’havien protagonitzat els contingents berbers[1] que l’any 711 i comandants per Táriq ibn Ziyad, van desembarcar a la part nord de l’estret, als peus d’un tossal el nom del qual, Gibraltar, recorda eixa gesta: Jabal Tàriq, “la muntanya de Tàriq”. Un any després, el 712, el governador àrab del nord d’Àfrica (Ifríqiya), Mussa ibn Nussayr, va arribar a la península amb un segon exèrcit, ara d’efectius àrabs, per consolidar la conquesta i estendre-la cap al nord.

Reconstrucció de J. F. Oliveras de l’armament i vestimenta dels guerrers que envaïren Hispània, un de berber (esquerra) i l’altre àrab. “Guadalete y la caída de la Hispania visigoda”, article de David Nicolle per a la revista ‘Desperta Ferro Antigua y Medieval’ n. 86.

Els “àrabs” nouvinguts no formaven, però, un contingent homogeni, sinó que es trobaven dividits en dos grups tradicionalment antagònics:

1. els iemenites o àrabs del sud, de cultura urbana i agrícola, antics habitants d’oasis relativament grans i de zones de regadiu basades gran presa de Marib; la qual, en col·lapsar (any 575) va produir una gran migració, part de la qual es va desplaçar cap a Egipte.
2. els àrabs del nord (o del centre de la península aràbiga) o qaysís, beduins de cultura nòmada i ramadera.

Gràcies a la presa de Marib, una colossal obra d’enginyeria hidràulica capaç d’emmagatzemar les aigües dels monsons, i a un sistema de regadiu molt capil·laritzat, es podien regar enormes extensions de terreny desèrtic, fins el punt de constituir l’Aràbia Feliç o Iemen

Tant els àrabs “del sud” (iemenites) com els “del nord” es van quedar amb les millors terres i van desplaçar els berbers cap a les zones marginals i frontereres; i, més encara, els van gravar amb impostos que els àrabs no pagaven. I, a tot això, hi havia un conflicte subjacent amb els pobladors originals, tant els muladís (hispans convertits al l’Islam), com, en menor mesura, amb els mossàrabs cristians no convertits a l’Islam, així com amb els jueus.

Tot eixe mosaic tenia una difícil articulació si no era per les vies d’expansió i conquesta, (amb algun enemic comú i esperances d’obtindre botí), o en el cas dels musulmans pel fanatisme religiós, la gihad o guerra santa, que només podia decretar un califa, l’autoritat suprema, civil, militar, jurídica i religiosa. Amb tot, l’expansió musulmana va ser frenada a Covadonga (Astúries; 722) i a Poitiers (uns 400 km al nord dels Pirineus occidentals, el 732)[2].

En quedar detinguda l’expansió i l’adquisició de riqueses les tensions ètniques, lingüístiques, culturals i religioses van arribar a un punt en què, l’any 741, els berbers del nord peninsular van abandonar les guarnicions i es van dirigir cap al sud contra els àrabs, embarcant-se en una guerra especialment ferotge. Una de les conseqüències de l’abandonament de les guarnicions del nord peninsular va ser que tant a Galícia com a Astúries, Cantàbria i l’alta conca del Duero, les incipients estructures polítiques cristianes van expandir el seu territori pràcticament sense resistència; i en particular el regne d’Astúries.

Així, en plena guerra civil (fitna) en Al-Àndalus, el governador o valí va demanar l’ajuda al califa de Damasc, que va autoritzar la participació uns contingents militars d’elit siríac (Damasc era la capital de Síria i de tot el califat Omeia). L’any 741 es va aconseguir sufocar la revolta, però no així les tensions intergrupals. Més encara, eixes tensions es van incrementar amb l’arribada dels nouvinguts, organitzats en junds o districtes i molt millor preparats que tots els seus antecessors, i que van aconseguir ocupar les millors terres de la conca del Guadalquivir (“el riu gran”), on es van constituir en les elits dominants.

Els siríacs, al seu torn, també estaven dividits en dos grans grups:

1. els de soca-rel, d’origen arameu, parlants del dialecte siríac i originalment cristians monofisites[3]; mantenien relacions clientelars amb la dinastia Omeia, que els havia eximit d’impostos sempre que es feren musulmans;
2. els qui, provinents del Iemen i musulmans de la primera fornada, havien emigrat a Síria i no a Egipte.

El resultat, previsible, van ser noves guerres civils a Al-Àndalus, tant entre els diferents junds siríacs com entre estos i les més antigues faccions que havien arribat prèviament a Al-Àndalus, entre les quals, òbviament, els amazics que tant havien contribuït a la inicial conquesta musulmana de la península ibèrica i que ara es veien marginats de nou a les fronteres i terres menys productives, a l’igual que els primitius pobladors d’Hispània però islamitzats, els muladís.

Tot eixe enfrontament es produïa en el context polític de valís (governadors) designats pel Califat de Damasc. Per a més inri, l’any 750 (132 de l’Hègira o inici de l’era musulmana) la dinastia omeia, que tenia la seua capital a la síria Damasc, havia perdut el poder en el món islàmic a mans de la dinastia abàssida[4]. I un dels que van poder sobreviure a la massacre dels omeies decretada pels abàssides va ser Abderraman (Abd-ar-Rahman), fill del príncep omeia ibn Hixam i de la seua esclava-concubina Rah, (umm al-walad; mare de fill”), d’origen berber. Així, refugiat al Magreb, Abderraman va arribar a Hispània el 755; gràcies a la seua habilitat política va aconseguir el recolzament de diferents faccions inicialment enfrontades gràcies a fer servir factors dinàstics i de legitimitat, socioeconòmics i també falses promeses; eixa aliança tàctica va donar com a resultat la victòria sobre el valí o governador d’Al-Àndalus, a la conquesta de Còrdova (756)[5] i a l’autoproclamació com a emir independent del califat abbàssida de Bagdad (en tots els aspectes, excepte en el religiós).

Més encara, com que no acabava de fiar-se de la lleialtat dels grups que li havien donat suport en el seu ascens al poder, va començar a formar un exèrcit mercenari i una guàrdia personal de la seua màxima confiança formada per esclaus i lliberts aliens als clans més influents d’Al-Àndalus. A més, per tal d’incrementar el seu prestigi, va iniciar la construcció de la Mesquita de Còrdova sobre una antiga basílica cristiana dedicada a sant Vicent Màrtir (o “de la roda”).

La nova dinastia va tindre alguns emirs tan destacables com ara Abd-ar-Rahman II (822-852), impulsor d’una gran reorganització administrativa, i de la gran biblioteca de Còrdova, que va nodrir amb nombrosos exemplar dels tractats més importants del saber, a més de protegir els més il·lustres savis de l’època. Este emir abordar la primera ampliació de la Mesquita de Còrdova. A més a més es va enfrontar i vèncer a una important incursió sobre Sevilla dels víkings (maius, en àrab; any 844) que van remuntar el Guadalquivir amb els seus drakars.

Víkings a Sevilla. Any 844, durant l’emirat d’Abderraman II (revista ‘Desperta Ferro’)

Finalment, Abd-ar-Rahman III (912-961) va tallar els lligams religiosos amb Bagdad i es va proclamar califa, de manera que això li va permetre decretar una gihad per a enfrontar-se als cristians del nord en la batalla de Simancas, que estudiarem en un altre article en relació amb l’eclipsi del 19 de juliol de l’any 939.

Perquè això ja serà una altra història.

***********************************

[1] Despectivament anomenats “berbers” (com si parlaren dient brbrbr; lo mateix que en el cas de la paraula “bàrbars”), els imizighen (en singular, amazigh), també coneguts com amazics, son els pobladors originals del nord d’Àfrica, i de llengua tamazigh (de la rama afroasiàtica; molt diferent de l’àrab). Durant segles havien sigut de religió cristiana,  amb intel·lectuals de la talla de sant Agustí. Més tard, i com en el cas de tantes i tantes societats ara de religió musulmana, els amazics es van canviar a l’islamisme en funció dels beneficis fiscals que això comportava, ja que (almenys en teoria) els qui eren musulmans no pagaven impostos.

[2] Mentre que Covadonga va ser una emboscada, Poitiers va ser una gran batalla en la qual la cavalleria lleugera dels musulmans, armada amb javelines i arcs, va topar amb el mur de la infanteria merovíngia, proveïda d’escuts, destrals, llances i espases. Les forces cristianes a Poitiers estaven constituïdes per l’aliança del duc Eudes d’Aquitània i les forces dels francs merovingis comandades pel majordom de palau (primer ministre i governant de facto) Carles Martell. La victòria de Poitiers va obrir el pas a una nova dinastia, la carolíngia: el fill de Carles Martell, Pipí el Breu, també majordom de palau, va donar un colp d’estat, va assumir el títol de rei i va llegar el regne al seu fill Carlemany, que l’any 800 arribaria a ser coronat pel Papa, a Roma, com a emperador de l’occident romà. Una dinastia, tot s’ha de dir, molt més ruda que la merovíngia, i que es pot estudiar en el llibre, ben recomanable tot i la seua antiguitat, “Mahoma y Carlomagno”, d’Henri Pirenne (1937; traduït al castellà en 1978).

[3] El monofisisme era un corrent teològic dels cristians, aparegut en el segle V, que defensava que Jesucrist tenia una sola naturalesa, la divina  en lloc de dues natures distintes, la divina i la humana. Condemnats en el Concili de Calcedonia  (451), es van separar de l’església ortodoxa i van formar les Esglésies ortodoxes orientals, amb especial influència a Egipte (església copta), Armènia i Síria. Els monofisistes, enfrontats a l’ortodòxia que volien imposar els emperadors bizantins en tots els seus territoris (des de Justinià, en el segle VI, I fins a Heracl, en el segle VII), van veure en els musulmans una ocasió per desempallegar-se del domini de Bizanci i van obrir les portes a la invasió (més tard pagarien amb escreix, i encara els dura, la seua ingenuïtat).

[4] La nova dinastia va fundar Bagdag com a nova capital, a la vora del Tigris i més a prop de la base del seu poder, Pèrsia.

[5] Còrdova era el port més interior en la Península Ibèrica, cosa que li donava accés al control del comerç entre l’interior peninsular i l’Atlàntic, la Mediterrània i el nord d’Àfrica. Segles més tard, quan els sediments van fer que el port fora inviable per a la navegació, Sevilla la va substituir com a capital d’Al-Àndalus; en 1031 de facto i a partir de 1170, en època almohade, també de iure. No era la primera vegada que un port era cobert per sediments, en general per la tala excessiva dels boscos de les proximitats que frenaven l’erosió. Ports com els de Milet, Èfes, Ostia o Bruges en són bons exemples.