Aquell dia no havia clarejat perquè la Mort s’instal·lara en aquella illa perduda enmig de l’oceà, habitada per volcans, camps de lava i platges de vent.

En arribar, va trobar un paisatge erm, desolat, quasi lunar, que la va fer sentir, d’alguna manera, lliure. Ella, que coneixia cada racó de la Terra, es va sorprendre davant d’una natura tan bella i salvatge.

Va aguaitar des de les altures i va observar els illencs, que li semblaven formiguetes atrafegades en els seus quefers quotidians. Els observava un a un, detingudament, fins a convertir-se en la seua pròpia ombra.

Coneixia ja el destí de cadascun d’ells, quan i com exhalarien el darrer sospir, però es preguntava per què feien el que feien sabent que, tard o d’hora, acabarien davall terra o convertits en cendres.

La vida era un gran misteri per a la Mort, una cosa que mai no aconseguiria desxifrar.

Tanmateix, aquell dia no estava per a endevinalles ni per a fer turisme.

Una cosa més important reclamava la seua atenció: el cas d’un escriptor que vivia allí.

Només tenia un propòsit: vore’l.

Sense necessitat de desplaçar-se a peu o en taxi, com ho faria qualsevol de nosaltres, en un tancar i obrir d’ulls ja es trobava a la part alta de l’illa, on hi havia una casa blanca, amb els marcs de les finestres verds i una parra al jardí.

Va entrar sense ser convidada ni esperada.

L’únic que es va adonar de la seua presència va ser el gos, que no va lladrar, però es va mostrar més inquiet de l’habitual.

Una vegada dins de la casa, la Mort, que hauria pogut ocupar tot l’espai al seu voltant, va preferir instal·lar-se a la cuina, un lloc que li va semblar més còmode per a descansar del llarg viatge.

Es va asseure en una cadira i es va acomodar el llençol fosc que embolcallava la seua silueta eixuta, deixant a un costat la dalla que, silenciosament, l’acompanyava.

Com un hoste curiós, va mirar al seu voltant. Cada cosa ocupava el seu lloc: mobles, algunes peces de fang, obres d’art, dos rellotges, fotografies, diverses pintures i llibres, moltíssims llibres.

Va tindre la sensació que allò no eren només quatre parets: era un cos fet de paper i tinta.

De sobte, la Mort va percebre la presència d’unes persones. Va sentir les seues veus procedents d’altres habitacions. Probablement havien anat a vore l’escriptor i també volien parlar amb ell.

No li importava esperar el seu torn. Feia molt de temps que planejava aquella trobada i no pensava fer-se arrere.

Quan, al cap d’unes hores, els altres visitants se’n van anar, la Mort va entrar en una de les habitacions del primer pis.

Allí, un home, reclinat al llit, llegia mentre passava les pàgines amb els seus dits ossuts.

De sobte, ell va percebre alguna cosa estranya. La llum de la tauleta de nit va començar a parpellejar, fent-se cada vegada més tènue, quasi imperceptible, mentres desdibuixava les coses que l’envoltaven.

El pols se li va accelerar, va contindre la respiració durant uns segons i, finalment, va tancar els ulls.

Va ser en aquell instant quan va advertir una altra presència a banda de la seua, el més semblant a una figura fantasmal.

No li calgueren més indicis per a saber de qui es tractava.

.

—T’estava esperant —va dir, prement els llavis una mica ressecs.

—Per fi ens coneixem —va replicar la Mort. La seua veu va ressonar com un murmuri llunyà.

—Si volies sorprendre’m, no ho has aconseguit.

—No pretenia fer-ho. Tampoc espantar-te.

—Que considerada! —va replicar l’escriptor amb sarcasme.

La Mort es va aclarir la veu:

—I bé, soc com m’imaginaves?

—Hum! Més o menys. Si et soc sincer, ara que et tinc davant no imposes massa. Ni tan sols em pareixes tan temible.

—Saps que puc adoptar la forma o l’aspecte que vullga, però amb tu preferisc ser jo mateixa, sense carassetes ni disfresses.

—Hi estic d’acord. Sempre he vist la realitat tal com és.

—Ho sé. Et conec molt bé. T’observe des que eres aquell xiquet que es va criar en aquell poble desconegut, entre cabres, pastures i rius.

—Vaja, podries haver-te presentat en qualsevol moment i no ho vas fer.

—Em vaig centrar en altres coses, ja saps: tragèdies, pestes, accidents… Però mai no et vaig perdre de vista, per si de cas.

—Aleshores, per què m’has deixat en pau fins ara?

—Vaig tindre la intuïció que eres especial. I no em vaig enganyar.

—No crec haver sigut més que els altres. Tota la vida he volgut seguir i defendre les meues pròpies idees i principis. Això és tot.

—Encara que a tu et semble poca cosa, per als altres va significar molt. Em consta que, com a escriptor, vas rebre diversos reconeixements.

—Mai vaig ser ambiciós ni vaig aspirar a l’èxit o a la fama. Només volia dir el que pensava, res més.

—Per això estic ací hui: per a conéixer-te en persona, per a saber què penses. No cada dia es té un cara a cara amb mi. Eres un privilegiat.

—Ja que tinc l’ocasió, aprofitaré per a preguntar-te una cosa.

La Mort va assentir amb el cap i li va donar permís.

—Tu, que eres tan cruel i implacable, per què no vas acabar amb tota la humanitat des del començament de la història?

La Mort es va prendre uns segons abans de contestar.

—És cert. Soc el que soc des que nasqué l’univers. Existisc des de molt, molt abans que el vostre planeta fora un punt diminut en el cosmos infinit. El que no saps és que jo també soc fruit de la creació, com vosaltres.

—No t’entenc. Explica’t millor.

—Em referisc al fet que el vostre Creador em va crear perquè l’imitara. Quan va pensar el món, volia que tot estiguera en perfecte equilibri. Així va fer la vida i, com a oposat seu, em va fer a mi. Si Ell és el dia esplendorós, jo soc la nit eterna.

—Vols dir que vas nàixer de Déu?

—Així és. Ell em va concedir llicència per a matar, sempre que mantinguera l’equilibri de l’univers.

—I amb això voldràs demostrar-me que, si tu existixes, Déu també.

—Sé que tens la teua pròpia idea d’Ell. Ho vas deixar ben clar en els teus llibres. Com t’he dit, t’he estat observant durant tot este temps.

—Diuen que un verdader creient ha de comportar-se com si Déu l’estiguera mirant, cosa que, al meu parer, cap ser humà podria aconseguir. Per això mai no m’ha interessat massa allò diví, però sí que m’interessa allò humà, allò terrenal, el que ens dignifica com a sers vius.

—I què em dius del que fan els humans? Matar, odiar, sotmetre, destruir tot el que habita la Terra. Sou el càncer que acabarà amb la vostra civilització. Este món ja no té futur. Saps? Em fa gràcia pensar que, si continueu així, no caldrà que jo faça res. Prendré seien en primera fila per a contemplar el gran espectacle de la vostra destrucció.

—No tot està perdut. Al llarg de la meua vida he conegut molts hòmens i dones que han lluitat per la justícia i la llibertat, que fins i tot han sacrificat la vida per elles. Continue tenint esperança.

—Que per a tu és millor que tindre fe, evidentment.

La Mort va fer una pausa teatral per a donar èmfasi a l’assumpte. A vegades li agradava imitar els humans en la seua manera de ser.

Després va continuar:

—Ara tinc jo una pregunta per a tu. Quin sentit té la vida per a un ser com tu, destinat al fracàs, al patiment i, finalment, a la mort?

L’escriptor es va prendre uns instants abans de contestar.

Se’l notava més dèbil. Li costava mantindre’s lúcid i uns dolors punxants sacsejaven el seu cos ja afeblit.

Amb la respiració fatigosa i reunint les últimes forces, sentint el final cada vegada més a prop, només va poder dir:

—Em considere una persona amb unes idees que m’han servit de govern raonable en molts moments de la vida, tant bons com roïns. Són els nostres actes els que ens definixen; cadascú tria com vol viure. Pel que fa a mi, no vaig nàixer per a ser escriptor, però els meus llibres em sobreviuran i seran el meu llegat per als qui vindran després. Eixe és el meu sentit de la vida.

A aquelles paraules va seguir un silenci incòmode però necessari.

La Mort i l’escriptor van acabar exhausts, com després d’un combat de boxa.

L’escriptor no sabia si havia estat conversant amb la Mort uns pocs minuts o durant hores interminables. El que sí que sabia era que havia arribat el moment d’acomiadar-se del món.

Va dirigir aleshores els ulls, mig closos sobre unes ulleres profundes, cap al finestral. A través del vidre moria la llum ataronjada del capvespre, que queia sobre l’escriptori on reposava un manuscrit inacabat: el seu testament.

—Si tinguera més temps… —va dir resignat, arronsant els muscles.

La Mort ho va entendre i, finalment, va reprendre la paraula.

—Ho sent, no hi ha més pròrrogues. És hora d’anar-se’n.

—No em diràs on anem o què hi ha més enllà?

—Encara que ho fera, avançar-te alguna cosa no serviria de res. Creu-me: ningú està preparat per a això, ni tan sols tu.

—D’acord. Hi estic preparat.

En el silenci de la cambra llòbrega, l’escriptor va exhalar el darrer sospir en sentir la carícia mortífera.

Va caure la nit sobre l’illa i sobre la casa, on es va instal·lar un dol sense plors ni desesperació. Al sendemà, la seua dona, el seu gos, els amics de tants anys i els seus paisans el van acompanyar fins a una sepultura digna, mentres recitaven sense parar fragments dels seus llibres.

Perquè qui escriu ho fa per a trobar respostes, i qui llig, per a conéixer i reconéixer-se a si mateix.